divendres, 30 de desembre de 2011

Mals temps, fins i tot per la noblesa


La relació d’Urdangarin en una trama corrupta i les greus declaracions de Cayetano de Alba porten de cap a les seves respectives famílies


En poc menys d’un mes, els dos llinatges més importants de l’aristocràcia espanyola han patit un sever càstig per part de l’opinió pública. Per una banda, la família reial s’ha vist esquitxada per la possible imputació del gendre del Rei, Iñaki Urdangarin, en el cas de corrupció “Palma Arena”. Per l’altra banda, la Casa de Alba, la família amb més títols nobiliaris i terres de tota Europa, ha estat atacada degut a les declaracions del fill de la Duquesa, Cayetano Martínez de Irujo, durant una entrevista. El Comte de Salvatierra va criticar els jornalers andalusos titllant-los de ser gent que “no té ganes de treballar”.

Per dimensions i gravetat de l’assumpte, els que es troben en pitjor situació dins de la gravetat són els Borbons. Iñaki Urdangarin, marit de l’Infanta Cristina, serà imputat en un cas de desviament de fons públics cap un entrament d’empreses que s’amagaven darrere de l’Institut Nóos, una ONG que ell presidia. Aquesta societat benèfica, feia funcions de consultoria per diverses empreses i també per governs com el de les Balears durant l’època de Jaume Matas i del País Valencià presidit per Francisco Camps.

Urdangarin (dreta) i el seu soci, Diego Torres (centre), surten d'una seu
del govern valencià. / MANU SAN MARTÍN (Público)

Després de la imputació del seu soci, Diego Torres, el Duc de Palma serà acusat dels mateixos delictes que els company societari – que va conèixer quan estudiava ESADE -: falsedat documental, prevaricació, frau a l’Administració i malversació de fons públics. Aquest escàndol ha trastocat per complet la vida i la agenda d’Urdangarin, el qual va haver de tornar a Espanya (resideix a Washington) per poder preparar-se la seva defensa. Darrerament, però, es van publicar unes fotografies del Duc de Palma en la capital nord-americana on se’l veia capcot i més prim que de costum, proves evidents del mal moment pel que està passant.

La defensa del encara no acusat
Quan la relació d’Iñaki Urdangarin amb en el cas “Palma Arena” va sortir a la llum, la resposta del Duc va trigar tres dies. En un comunicat enviat a la premsa, explicava que “defensaria la seva innocència i honorabilitat”. Més endavant, en un altre comunicat, va voler desvincular a la casa reial de les seves activitats tot lamentant que les informacions publicades sobre ell estiguessin causant un “greu perjudici a la imatge de la casa de Sa Majestat el Rei”. En cap dels dos comunicats, les úniques declaracions oficials que ha realitzat des de que va començar l’escàndol, no menciona ni justifica la seva actuació al front de l’Institut Nóos, així com l’activitat que aquesta entitat sense, a priori, ànim de lucre realitzava.

El seu advocat i portaveu, el senyor Mario Pascual Vives, va declarar fa una setmana davant els micròfons i gravadores dels mitjans de comunicació que el seu representat es trobava “preocupat, apesarat i un poc indignat”. Aquest dilluns, l’advocat d’Urdangarin es va tornar a manifestar, aquest cop a títol personal, denunciant el “linxament moral” que està patint la figura del Duc. El lletrat considera que no se li ha donat al seu client la possibilitat de defensar-se per un delicte del qual, a més, ni tan sols està encara imputat. Creu que el que està succint és “un judici popular sobre una persona que no ha tingut opció de defensar-se”. A més, Pascual Vives afegeix que aquest “judici paral·lel” està “afectant greument” a la figura del gendre del Rei.

Resposta fulminant de la casa reial
Iñaki Urdangarin paseja per
Washington. / GTRES
El Rei Joan Carles i el Príncep Felip – junt a la Reina i les Infantes, legalment únics components de la família reial –, després de setmanes de silenci, van reaccionar desmarcant-se contundentment del seu gendre i cunyat, Urdangarin. El primer en parlar fou el cap de la Casa Reial, Rafael Spottorno, desaprovant davant de la premsa el comportant “poc exemplar” del Duc i anunciant el cessament de l’agenda oficial d’aquest, una decisió suposadament presa entre el Rei Joan Carles i el mateix Iñaki Urdangarin. Un altre gest de la Casa Reial per allunyar-se de l’escàndol fou el d’anunciar més transparència: cap a finals d’aquest any publicaran a la seva web els comptes familiars, com altres famílies reials europees ja fan.


Al mateix temps que Urdangarin deixarà de participar en els actes oficials de la família reial – tot i que fa uns dies el vam veure en la felicitació del nadal, junt amb la seva esposa i fills – les Infantes també aniran deixant el primer pla i la seva agenda es reduirà en els pròxims anys. Això sí, la Infanta Cristina segueix sent membre de la Casa Reial de ple dret, ha recordat Zarzuela. Més dur va estar el Príncep Felip durant la presentació de la Fundació Príncep de Girona que ell mateix presideix. L’hereu va subratllar “l’ambició honesta i transparent” de la institució, un clar gest per deixar encara més sol el seu cunyat.

Andalusia contra Alba
Els que ja comencen a respirar tranquils són la família de la Casa de Alba. Com dèiem abans, el fill gran de la Duquessa, Cayetano Martínez de Irujo, es posar en contra a tota Andalusia, classe política inclosa, després d’una entrevista concedida a Jordi Évole, presentador de La Sexta. Preguntat sobre la suposada cultura al subsidi a la que s’han abonat els agricultors i jornalers andalusos, Cayetano va dir que eren “gent que no tenen ganes de treballar”. També va dir que li agradaria viure a l’època medieval, on les disputes es tancaven amb l’espasa.

Al dia següent, Andalusia sencera mostrava el seu rebuig per les paraules del Comte de Salvatierra. Alguns jornalers i sindicalistes van assaltar una de les seves propietats i acte seguit es van posar en contacte amb Cayentano exigint-li una reunió per tractar el tema. La seva mare, Cayetana de Alba, va voler corregir les paraules del seu fill, de les quals no es sent responsable, dient que el poble andalús és “un poble treballador i generós”. El dimarts, Cayetano va demanar disculpes públicament i va reconèixer haver “après molt del camp andalús” després de la reunió mantinguda amb els jornalers.


dimarts, 13 de desembre de 2011

Europa s'aïlla del Regne Unit i el Regne Unit d'Europa

Diu el tradicional acudit britànic que quan el Canal de la Mànega es trobava innavegable per la boira, és el continent europeu el que quedava aïllat. Aquest vell sentiment imperialista, que rememora amb melancolia l'època victoriana, avui dia es torna per molts britànics en euroescepticsime. El Regne Unit va ésser el melic del món i encara avui ens ho recorden.

Banderes de la UE i el Regne Unit. /ANDY RAIN (EFE)

Tot i que la Gran Bretanya ha estat un membre vital de la Unió Europea, sempre han posat obstacles en l'aprovació de polítiques d'integració econòmica, sempre en defensa de la seva independència fiscal. Ara bé, ni la pròpia dama de ferro,Margaret Thatcher, va arribar a fer ús del dret de veto. El passat divendres, el primer ministre David Cameron va arribar més lluny i va fer-lo servir amb l'esperança de forçar als altres membres de la Unió a acceptar les seves exigències.

Per aprovar les reformes dels tractats segons els plans d'Àngela Merkel i de Nicolàs Sarkozy, l'acord havia de ser total entre els 27 Estats membres de la UE. L'objectiu de Cameron, però, passava per defensar la capitalitat i independència financera de la City londinenca abans que cedir a les necessitats comunes d'Europa. Al no arribar a cap acord, les reformes es van aprovar pels altres 26 Estats, 9 d'aquests països sense euro (incloent Dinamarca que no està obligat a adoptar-lo en el futur).


Sarkozy deixa plantat al primer ministre britànic, David Cameron.


Què implica el pas enrere de Cameron?
Quasi tots els analistes coincideixen en que la decisió de David Cameron afectarà negativament a les dues parts. Per una banda, el sociòleg Zigmunt Bauman "les possibilitats de que el Regne Unit funcioni al marge d'Europa són mínimes, perquè ni tan sols una superpotència com Estats Units es capaç d'actuar al marge dels mercats globalitzats". I per l'altra, el catedràtic d'Estudis Europeus d'Oxford Timothy Garton creu que Europa "no li convé que una de les seves majors economies, i la que inclou el seu principal centre financer, resti al marge".

Està clar que per defensar els interessos del Regne Unit dins de la UE, cal estar-hi dins. En aquest sentit surten perdent els britànics ja que a partir d'ara es poden quedar fora de moltes cimeres importants i, especialment, fora d'un nou "govern" econòmic europeu. També pot ser desastrós per ambdues parts aïllar la City. Aquest centre financer representa un terç de l'activitat bancària de la UE i més de la meitat de les exportacions internacionals. El Regneu Unit també ha estat clau en matèria de investigació i innovació (què seria de l'EEES sense Oxford i Cambridge?) i va ajudar a que Europa abracés l'economia globalitzada ajudant a trencar els grans monopolis nacionals.

Unions i divisions
Cameron ahir pel matí / OLI SCARFF
(Getty Images)
En contra del que pugui semblar, però, l'aïllament del Regne Unit ha servit per unir més la resta d'Estats membres de la UE. A l'inici de la cimera, semblava impossible arribar a un acord a 27. Hi havia el risc de separació entre els 17 països de l'eurozona i els 10 restants. Però la jugada de Cameron, va fer que els 26 restants decidissin ajuntar esforços per salvar l'euro i acceptar les noves exigències d'austeritat que proposava Merkel.

Cameron va declarar que la seva estratègia seguia defensar els interessos econòmics del Regne Unit. Però més que defensar el lobby de la City, va defensar el lobby de l'ala més conservadora i euroescèptica del seu partit. Darrerament, alguns tories han demanat convocar un referèndum plantejant la sortida de la UE i algun d'ells ha dit que seria millor semblar-se a Suïssa. Tampoc és un misteri el moviment del premierbritànic tenint en compte que el seus votants són majoritàriament euroescèptics.

No obstant això, el seu soci de govern i viceprimer ministre, el lliberal Nick Clegg, no va acudirahir a la sessió parlamentària en que Cameron havia de donar explicacions sobre la seva posició, assenyalant així el seu desacord. Els lliberals són el partit més europeista del Regne Unit però també formen part de la coalició que governa el país. Amb això, el distanciament no només podria ser amb Brussel·les sinó també en el 10 de Downing Street.

Europa da un paso al frente



Los países de la Unión Europea aprueban un nuevo pacto fiscal para salvar el euro a instancias de un Reino Unido que se aísla

Tras una semana intensa, el Viejo Continente ha cerrado una cumbre clave para el futuro de su moneda única, el euro. El pacto alcanzado por todos los Estados miembros a excepción del Reino Unido, garantiza un mayor rigor presupuestario – es decir, más austeridad – en las cuentas públicas y deja en manos del Banco Central Europeo la solución a la crisis de la deuda soberana.

En los últimos meses Europa ha estado viviendo un auténtico terremoto que de momento ya se ha llevado por delante a los ejecutivos de Grecia e Italia siendo substituidos por gobiernos tecnócratas. El epicentro del seísmo es el gran nivel de deuda pública que acumulan  los países de la UE, especialmente los del sur. A causa de la crisis económica mundial i del alto nivel de paro, el déficit presupuestario de dichos países se ha disparado y las perspectivas de acabar con la deuda no son nada esperanzadoras. En consecuencia, la credibilidad del euro frente a los mercados se ha visto muy afectada, situando a la moneda única al borde del precipicio.

El próximo presidente español, Mariano Rajoy (centro), a espaldas
de Merkel y Sarkozy (primer plano)./DIEGO CRESPO (PP)
Con el tiempo en contra, la reacción de Alemania y Francia ha sido decisiva estos días. La canciller alemana, Angela Merkel, y el presidente francés, Nicolás Sarkozy, se reunieron a lo largo del último mes perfilando cuales debían ser los pasos a dar durante la cumbre de Bruselas del pasado viernes. La estrategia de Merkel pasaba por imponer la austeridad fiscal a toda la zona euro bajo duras sanciones por incumplimiento y por renunciar a los eurobonos (emisión conjunta de deuda pública). Por su parte, Sarkozy rechazaba otorgar más poder a Bruselas. La pareja de mandatarios, que ya son conocidos como “Merkozy”, coincidió en que la decisión debe ser tomada por los 27 países de la UE o, por lo menos, por los 17 de la eurozona.

No obstante, esto supondría crear dos clases diferentes de Estados miembros. Por esta razón, esta opción fue descartada por los líderes conservadores continentales durante el Congreso del Partido Popular Europeo celebrado en Marsella en la víspera de la cumbre de Bruselas. El primer ministro polaco, Donald Tusk, rechazó de pleno “una Europa a dos velocidades”. Por su parte, un apocalíptico Sarkozy avisó que si no se llegaba a un acuerdo la UE “no tendrá una segunda oportunidad”.

David Cameron (centro), mira de reojo a Nicolás Sarkozy. /THIERRY ROGE (Reuters)
Llegado el día de la cumbre, el primer ministro David Cameron pedía, a cambio de no ejercer su derecho a veto, no someterse a las reformas financieras alcanzadas con tal de defender la categoría de capital económica de Londres. Al no llegar a acuerdo alguno con sus socios europeos, el Premier británico fue apartado de las negociaciones (y poco a poco también lo será de la UE) y la reforma se firmó con el apoyo de los 17 de la eurozona y de los otros Estados miembros. En resumen, se dio soporte a un nuevo pacto fiscal que, como pedía Merkel, obligará a las Administraciones a cumplir la “regla de oro” de no superar un 3% de déficit público o el 60% de deuda. Además también se fortaleció la coordinación en políticas fiscales y el refuerzo y aceleración de la entrada en vigor del fondo de rescate permanente (el llamado MEDE). El BCE y el FMI dieron también su visto bueno sobre las decisiones tomadas en Bruselas y Mario Draghi, presidente del BCE, prometió mayor implicación.

*Aquesta entrada pertany a un exercici per l'assignatura de Fonts Periodístiques i està redactada des del punt de vista d'un corresponsal d'un diari llatinoamericà.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Poder absolut, majoria relativa


És una evidència que quan Mariano Rajoy formi govern d’aquí un mes no li farà falta cap soci per tirar endavant el seu programa, sigui quin sigui. Amb 186 escons – la majoria absoluta de la cambra esta fixada 176 – el Partit Popular gaudirà de la majoria absoluta més ampla de la seva història i segona més gran de la jove democràcia espanyola, per darrere del rècord dels 202 diputats de Felipe González el 1982.

A simple vista, i si ens deixem guiar pels titulars de la premsa, podem afirmar que el PP va arrasar. Va triturar el PSOE. I va deixar clar que el país ha votat a favor del “cambio” que en teoria representa Rajoy i la seva comitiva. Per si ens quedava algun dubte, les xifres de la cambra ens ho confirmen: els populars passen de 154 escons a 186. El PSOE de 169 a 110. Encara dubteu que la victòria del PP fou aclaparadora?

Doncs jo, que m’he pres la molèstia de contrastar algunes xifres, sí que ho poso en dubte. Els resultats del Partit Popular no foren bons perquè els espanyols van decidir al uníson triar a Mariano Rajoy com a president, foren bons perquè la gent va optar per castigar el PSOE i per votar a partits minoritaris.

Rajoy obté majoria absoluta obtenint només 500.000 vots més que el 2008

La majoria no vota el PP
Mirem les xifres: el PP passa de rebre 10.278.010 vots el 2008 a rebre’n 10.830.693, un 5,4% més, però va augmentar un 20,8% els seus parlamentaris. El PSOE, en canvi, va perdre un 38,2% de vots (això vol dir que 1 de cada 3 votants socialistes els van girar l’esquena) i es va quedar sense el 34,9% dels seus diputats. I els altres partits? Cap d’ells a perdut vots i els que n’han perdut, han aconseguit mantenir el nombre d’escons (és el cas d’ERC, de CC i del BNG). Alguns partits com IU, UPyD i PACMA han doblat el nombre de votants i, curiosament, els dos partits minoritaris que més s’han desplomant han estat els feixistes Falange Española i Democracia Nacional, que han perdut més de 10.000 vots (els haurà absorbit el PP?).

Tots aquests càlculs estan realitzats sobre el total del vots vàlids a candidatures polítiques, és a dir, que representa la voluntat del 51,6% de la població d’Espanya. La resta són les persones que no poden votar (23,9%), els que es van abstenir (20,65%), els que van votar en blanc (0,7%) i els que van votar nul (0,67%). Per tant, si d’aquest 51,6% el PP representa el 44,62% dels vots... arribem a la conclusió que els populars són la opció triada pel 23,03% dels espanyols. En canvi tenen el poder del 53,14% del Congrés del Diputats, la cambra que representa el poble espanyol.

Gràfic explicatiu dels càlculs què hem seguit abans. Per abstenció obligada entenem a tots aquells que no
entren en el cens electoral. Font: pròpia.


El sistema menys dolent de tots
El què és cert és que el Partit Popular ha estat la força política més votada i la que, amb justícia, governarà. El nostre sistema electoral no és perfecte – que li preguntin a IU i a UPyD. És injust que un vot tingui un pes diferent en depèn quines províncies, però també cal recordar que no votem qui serà el president espanyol, votem al llista de diputats que volem que representi a la nostra província. Per això, cada circumscripció ha d’ajustar quants vots calen per que s’esculli un representant, ja que aquests han de ser proporcionals a la població de la província.

El que possiblement no sigui tant just, tenint en compte les xifres que hem repassat, és que el PP tingui carta blanca per fer el que vulgui, sense necessitar – a priori – l’opinió de cap altre partit, quan només representa la meitat dels votants. I també cal qüestionar-se si és bo o dolent que un govern tingui poder absolut en temps de crisi. Pels mercats (i Merkel) segur què és bo que hi hagi algú que apliqui les retallades que demanen sense que ningú s’hi oposi. Però, que apliquin mesures que afectaran a tothom, quan la majoria dels espanyols no ha votat el PP és tant democràtic com les urnes han determinat? Si més no, com va dir Winston Churchill en el seu dia: “la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics”. També depèn del tipus de democràcia, dic jo.