La festa blaugrana és un dels espectacles amb gen barceloní
que ningú s’hauria de perdre
Barcelona, a principis del segle XX era coneguda com “la ciutat de les bombes” degut a l’alta conflictivitat obrera. Des d’aquells temps, a la ciutat comtal és freqüent que la gent es mobilitzi massivament per defensar el que és seu. Un dels elements més definidors de Barcelona, la passió pel futbol, també aconsegueix treure als carrers l’esperit d’aquella ciutat combativa. No obstant, hi ha alguns cafres que es prenen aquest enunciat al peu de la lletra i entenen que sortir al carrer per celebrar una victòria és sortir a combatre contra el mobiliari urbà i els comerços.
Amb violents o sense, una nit a Canaletes és una experiència recomanable fins i tot per als madridistes.
BARCELONA. De Bleeckere, l’àrbitre belga, s’emporta el xiulet a la boca i assenyala el final del partit de tornada de la semifinal de Champions League disputada entre el FC Barcelona i el Reial Madrid. El marcador assenyala un empat a 1, gols de Pedro i Marcelo. A l’anada, havia estat el Barça el vencedor amb un 0 a 2 i, per tant, es classifica per la final de Wembley. El món blaugrana torna a somiar, en aquell instant, en tornar a aixecar l’orelluda cap al cel de Londres. El Madrid i Mourinho, en canvi, se’n tornen cap a casa amb la sensació d’un partit condicionat per l’arbitratge. Però, al cap i a la fi, tot són interpretacions i el què és cert és que qui fa més gols guanya.
El cas és que en aquesta nit de dimarts els merengues se’n aniran a dormir aviat – demà tornarà a sortir el sol i el futbol no estalvia a ningú d’haver d’anar a la feina – mentre que els culers deixaran la son per més endavant, per quan tornin de celebrar la victòria. Però com sempre ha d’haver l’excepció que confirmi la regla, allà estava un madridista de pro enmig de la marea blaugrana que rodejava la font de Canaletes.
Tenir amics del Barça i anar a veure el futbol amb ells suposa plantejar-se l'opció d’acompanyar-los a Canaletes tot i anar contra els principis del madridisme. Com que pot ser una experiència curiosa o divertida, no hi ha cap inconvenient en anar-hi. Digueu-li masoquisme si voleu.
Mentre els jugadors eren a la gespa, no es veia ni una ànima pel carrer. La suma de la pluja i d’un Barça – Madrid són raons suficients com per mantenir a la major part d’una ciutat d’un milió d’habitants tancats a casa o al bar. Però quan ja passen vint minuts del final del partit, la ciutat comtal sembla haver embogit. Des del Carrer Marina s’escolten els coets que llencen des de Plaça Catalunya i un bon grapat de cotxes que apareixen per totes direccions fan sonar el clàxon mentre els passatgers canten cançons que evoquen a la mare de Mourinho o d’algun dels altres portuguesos del Madrid. Per la vorera es dóna gairebé la mateixa escena: grups de joves disfressats de futbolistes entonen un extens repertori de càntics dedicats d’allò més divertits a l’etern rival.
En pocs minuts, el carrer es va omplir de
culers que cantaven a la mare de Mourinho
La marea humana es fa més densa en la boca del metro. És obvi que tots van en direcció a Plaça Catalunya. Després de validar el bitllet i baixar a l’andana, els presents escolten per megafonia una veu que els informa que la Línia 3 del metro, a partir de Maria Cristina, es troba fora de servei perquè algú a caigut a la via i el comboi l’ha atropellat. És fàcil imaginar l’andana col·lapsada per la gent que sortia del Camp Nou i les espentes continues mentre el tren s’anava apropant a l’estació.
Dins del metro, seguien els càntics per part d’un grup de noies que, com la majoria dels passatgers, baixen a Plaça Catalunya. Al sortir a l’exterior de l’estació per la boca de Rambla Catalunya, a l’altre extrem de la plaça, ja es noten les vibracions de les milers de veus que criden i maleeixen el nom del rival i, un cop més, del seu entrenador. Pels carrers que desemboquen a la plaça, la Guardia Urbana i els Mossos d’Esquadra vigilen atentament que no s’hi produeixin altercats violents. Al carrer Pelai, s’hi troben almenys 12 unitats mòbils dels Mossos. Però en cap moment impedeixen que els bèsties de sempre es pengin de la font, de la farola del costat i d’un arbre.
 |
| Una gentada va omplir els voltants de la font de Canaletes. |
A partir del pas de vianants que separa les Rambles amb la Plaça Catalunya comença el mar d’aficionats culers que inunda el lloc. Mentrestant, segueixen acudint riuades de gent, molts d’ells turistes que s’han deixat contagiar per la eufòria barcelonista. Un cop dins de la melé, es fa molt difícil avançar. L’únic punt de referència és el gamberro que està pujant la farola. A més, el fet de no ser l’únic que vol avançar o retrocedir complica encara més les coses. En aquests moments és quan cal endur-se les mans a les butxaques i comprovar que no ens han pres res. Perquè entre tanta gent s’hi poden trobar a certs personatges solitaris que, sense anar vestides del Barça ni sense tenir els ànims eufòrics, es dediquen a passejar entre la gent com si se’ls hagués perdut alguna cosa... sospitós, no?
Els incívics de sempre van començar la nit
llençant un petard contra els seus companys culers
Els càntics no paren. No hi ha descans. Quan s’acaba un, un personatge anònim comença a pronunciar la primera estrofa i de cop més de mil persones el segueixen. Entre tants bots i espentes, els violents aprofiten per començar a fer de les seves. La primera és contra els seus propis camarades culers, llençant un petard amb la metxa encesa enmig de la gentada. De cop es forma un cercle al voltant de l’explosiu, caient molta gent al terra a causa de les espentes. Després del boom, l’espai buit s’esborra.
L’altre ingredient incendiari d’aquest còctel eren les llums de les bengales. La mateixa font de Canaletes estava envoltada contínuament d’una cortina de fum vermell i, més endavant, els que portaven bengales van distribuir-se per tota la Rambla. La presència d’aficionats radicals cada cop és més gran. Em pregunto que passaria si algú es passegés amb la samarreta blanca. L’insultarien? El pegarien? Li clavarien una pallissa? Qui sap. Una cosa és anar per curiositat i l’altra és anar a jugar-se la vida.
 |
| Els brètols de sempre, van tornar a ser la notícia. |
Quan ja és gairebé la una del matí de dimecres, la zona és encara més plena de gent i, pocs minuts després un grup de radicals s’ajunten a sota del balcó on està allotjada la premsa esportiva. Pel que es veu a les imatges mostrades per televisió, els objectes que arriben a l’interior de l’hotel llençats des del carrer van des de llaunes de cervesa fins a pedres o bengales. Els periodistes no poden ni apropar-se al balcó i finalment els mossos actuen amb contundència. Al cap d’una estona, els furgons de la policia autonòmica, amb l’ajut d’alguns agents secrets, detenen a un parell d’ultres culers i obliguen a la resta a dispersar-se Rambla avall.
L’hotel de la premsa esportiva va ser atacat amb bengales i pedres
A la parada del bus, el noi madridista té calor i es lleva el jersei que li cobria la samarreta del Reial Madrid. Només són ell i un amic seu a la parada. Abans que es pugui tornar a tapar l’escut odiat, una pilota cau a prop de la marquesina. Se’ls havia escapat a un grup de culers que jugaven pel mig del carrer aprofitant que estava tallat. El merengue s’aixeca, davant la cara de sorpresa dels barcelonistes, i d’un xut els torna l’esfèric tot dient: “sense rancor, okey?”.
