Sota el lema How doPublic Media Service compete? l'assembleaEBU Training 2010reunida a la Facultat de Comunicació de la UAB va centrar-se en la formació de com a garantia d'uns bons continguts televisius a més d'exposar els reptes que han de superar els mitjans de comunicació públics en un mercat cada cop més competitiu i diversificat.
Els representants d'algunes televisions públiques i grups de radiodifusió europeus es van reunir a l'assamblea organitzada per l'EBU Training (European Broadcasting Union) - UER Formació (Unión Europea de Radiodifusió) en català-, el Gabinet de Comunicació i Educació de la UAB i l'Instituto RTVE durant els dies 20 i 21 d'octubre. Al llarg d'aquestes dues jornades es van celebrar debats, tallers i conferències on es van tractar diversos temes claus en el futur de les televisions. L'assemblea va ser seguida per gairebé 30 alumnes de periodisme que van haver de parar més atenció que una classe normal ja que els actes es feien en anglès i francès.
Durant la presentació de l'assemblea, el degà de la Facultat de Comunicació, Josep Maria Català, va dir que l'ètica havia de substituir a l'objectivitat i que havíem d'apostar per una comunicació ecològica. Dos dels temes clau de l'Assemblea es van tractar el dijous. Un d'ells era sobre les xarxes socials i la manera en què els espectadors interactuen amb els mitjans audiovisuals. Alex Gubbay (BBC) va dir que les xarxes socials estan canviant la manera en què ens relacionem amb la audiència i va donar a conèixer els mecanismes que usa la televisió britànica per promoure la participació dels espectadors. L'altre tema important del dia va ser el fet de l'arribada de noves tecnologies com el 3D i l'alta definició. Pere Vila de RTVE va celebrar que Espanya tingués televisió totalment digitalitzada i va assenyalar que encara era massa prompte per emetre programes en 3D.
Rune Haug (dreta), de la televisió noruega, i Donald-Ian
Brown (esquerra), de la BBC Scotland i moderador dels debats,
durant la xarrada sobre els esports en els mitjans públics.
El divendres, segon i últim dia d'aquesta reunió, va ser debatut el tema de la formació de professionals i de l'orientació que han de rebre dins de les possibilitats que presenten les noves tecnologies. El professor Pérez Tornero va apostar per una col·laboració més estreta entre els mitjans de comunicació i les universitats, mentre que Miguel Angel Martin, coordinador delInstituto RTVE, va dir que la millor manera de formar era per mitjà de la pràctica i va posar de relleu el paper que va jugar la formació durant la transició a les tecnologies digitals.
A més, i com a prova de la importància que tindrá la participació en directe del públic en televisió, l'assemblea es podia seguir en directe a travésd'aquesta pàginai podia ser comentada al mateix temps. Julien Schiess, expert ensocial mediade l'UER, va ser el responsable de retransmetre el que anava succeint i de contestar les preguntes que la gent feia al web.
Tot estudiant de periodisme hauria de tenir un referent en el que mirar-se, al que intentar igualar o si més no, aproximar-se. Molts tindran a Joaquim Puyal, altres a Josep Cuní, a Matías Prats, a Àngels Barceló o a Mercedes Milà quan encara no presentava Gran Hermano. Jo espero no haver apuntat massa alt, perquè el meu referent és Arturo Pérez-Reverte.
La meva relació admirador-admirat amb Pérez-Reverte va començar ja fa una pila d’anys quan em van regalar la col·lecció de llibres del Capitan Alatriste. Mai havia gaudit tant llegint una novel·la. El meu pròxim pas va ser descobrir que a la prestatgeria de casa teníem més llibres d’ell. Un dels quals era força prim, cosa que animava a ser llegit per un noi de 15 anys amb més temps dedicat als videojocs, als amics i als estudis que a la lectura. Aquest llibre era Territorio Comanche.
No el vaig acabar de llegir. La raó principal foren els exàmens i l’acumulació de llibres de lectura per final de trimestre. Tot i així va deixar plantada una llavor. Durant el batxillerat vaig anar regant aquesta llavor amb el gust per escriure, amb una conscienciació cada cop major pels problemes del meu entorn i, per últim, amb el Treball de Recerca el qual em va permetre familiaritzar-me amb les tècniques d’investigació. De la llavor va sorgir una planta a la que podem anomenar “vocació de periodista”.
Ara em torno a llegir aquest llibre (en la seva totalitat) i reforço per una banda, la meva admiració a Pérez-Reverte – a més començo a admirar a José Luís Márquez – i per l’altra banda, confirmo que jo de gran vull ser periodista.
Pérez-Reverte i Márquez graben un reportatge per TVE.
Però no d’aquests periodistes que surten per televisió, tan arreglats i ben vestits, tancats en platós, seguint un guió i fent el ridícul per tots els zàpings si es queden en blanc o si els companys de realització no poden passar unes imatges. Tampoc vull ser, ni de bon tros, aquells tertulians que pareix que ho saben tot i que tant els ho agrada entrar en el joc de la guerra entre cadenes i interessos empresarials i polítics, criticant que els de la cadena tal han dit això, o emetent sempre el mateix i ranci discurs com si els polítics els tinguessin a sou.
Jo vull ser un periodista com els de la “tribu” de vells reporters de la que parla Pérez-Reverte. Com aquells que comencen pensant en que existeixen els bons i els dolents i creuen en principis morals, però que després de tres anys ja no creuen en res i simplement es dediquen a fer el seu treball de la millor manera que es pot fer i si les bombes i els ajustats pressupostos de les cadenes els ho permeten. Aquests periodistes són els de debò – no vull dir que els altres no ho siguin – perquè mostren al món dels rics les més grans atrocitats i, tot i que molts cops només provoquin un simple “com està el món!” dit per un pare assegut al sofà de casa, aconsegueixen remoure la consciència dels que vivim tranquils i segurs. I de passada intenten, amb poc èxit, que els qui tenen el poder deixen de mirar-se el melic.
No sé si tindria les mateixes agalles i sang freda que Márquez o el mateix coratge que Pérez-Reverte i tants altres corresponsals de guerra. Pot ser no seria capaç d’enfrontar-me a la crua realitat de la guerra. Als morts apilats en les cunetes o als nens amb membres amputats per haver xafat una mina. De totes maneres el missatge és clar: el periodista ha d’estar on està la noticia i viure-la, això sí, des de fóra. Amb la màxima objectivitat i treballant dur per aconseguir una bona informació o jugar-se-la per gravar una bona imatge.
Al cap i a la fi, els periodistes no han d’acabar amb les guerres del món. Simplement han de fer el seu treball. Que no és una altra cosa que situar al públic dins del conflicte. I els que són realment bons, els que estan fets d’una altra pasta i els que els estudiants de periodisme hauríem de tenir com a referents són els que es travessen un carrer ple de franctiradors i entre la destrucció provocada pels morters per poder arribar fins el cotxe i anar a transmetre les imatges. I ho fan perquè estimen la professió i perquè si no ho fessin es sentirien inútils.
Per això els deu bullir la sang quan senten parlar als que Pérez-Reverte titlla dedomingueros. Els que venen a la zona en conflicte es fan tres fotos a cinquanta quilòmetres dels trets i se’n tornen a Espanya a escriure llibres i a donar conferències sobre la guerra en qüestió. Aquesta gent que eclipsa l’enorme faena dels reporters de guerra no són, per desgràcia, exclusius en aquest àmbit del periodisme. Convertir-nos en gent d’aquest tipus és el risc que correm els estudiants perquè Internet ens permet documentar-nos de temes molt complexos des de casa nostra (aprofitant-nos de la faena d’altres) enlloc d’anar a l’epicentre de la notícia.
I això en el periodisme de guerra deu ser la diferència entre viure i morir. Quedar-se fora ben segurs i confiar en la informació d’altres fonts o bé endinsar-se per on sonen els trets amb molts números de que algú dispari la bala que no sents passar que, com diu Pérez-Reverte, és la que et mata però amb possibilitats d’aconseguir fer un gran treball. Tot i que molt sovint els reporters que fan grans treballs són també grans desconeguts.
Malgrat les injustícies i les misèries de la professió, els reporters de guerra (els vells membres de la “tribu”) representen amb lletres majúscules la paraula periodista. I per això tinc de referent a persones com Arturo Pérez-Reverte, Jon Sistiaga o José Luís Márquez. Perquè saben que per contar una bona notícia s’ha d’estar en “territori comanxe”.
Márquez i Arturo Pérez-Reverte durant el conflicte dels Balcans.
Quina millor oportunitat per estrenar un blog de periodisme que fer-ho donant cobertura la vaga general? Doncs sí, el 29 S ha estat la millor excusa per crear aquest blog. Un blog que, a part de ser una eina necessària per treure endavant la carrera, servirà per iniciar-me en el que de moment és la meva vocació però vull que acabi sent la meva professió, el periodisme. A continuació podreu veure com va ser el meu seguiment de la vaga general:
LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA ES SUMA A LA VAGA GENERAL
La gran majoria dels estudiants, professors i membres del PAS no han acudit durant la jornada d’avui a les aules o als seus llocs de treball com a mostra de suport a la vaga general. El campus de Bellaterra ha quedat pràcticament desert, fins i tot a hora punta.
Un piquet informatiu en una de les rotondes d'accés a la UAB.
L’èxit de la vaga a la UAB es deu principalment a la dificultat que avui s’ha presentat per poder-hi accedir, tant per transport públic com privat. Cal dir,però, que els piquets organitzats pels diferents sindicats que representen a professors, estudiants i PAS han tingut un comportament exemplar ja que han garantit en tot moment el dret a acudir a treballar.
No obstant, l’arribada a la UAB per mitjà dels FGC ha estat més dificultós ja que els vaguistes han impedit la sortida de l’estació per mitjà d’una barrera on a més hi havia penjada una pancarta on es llegia «UAB en vaga». Tot i així, no s’ha produït cap incident ja que gairebé ningú a fet ús dels ferrocarrils.
"La UAB en vaga" resa la pancarta.
ELS PIQUETS HAN OBLIGAT A MOLTS COMERÇOS A SEGUIR LA VAGA GENERAL
Aquest matí molts comerços del centre de Barcelona han tancat les portes sota la pressió dels piquets. En el Corte Inglés de Plaça Catalunya els sindicalistes s’han plantat davant l’entrada i han provocat l’actuació dels Mossos d’Esquadra. Cap al migdia grups d’anticapitalistes han trencat els aparadors d’algunes botigues.
Unitats Mòbils dels Mossos a l'Avinguda del Portal de l'Àngel
A primera hora del matí els comerciants de Barcelona que no han volgut seguir la vaga general s’han trobat amb el dilema d’obrir el seu establiment tot i la possibilitat de què els piquets més violents hi puguessin causar desperfectes o bé cedir a la seva pressió i tancar. La gran majoria de tendes del centre de la ciutat han optat, en un primer moment, per obrir i seguir la jornada amb normalitat. No obstant, altres comerços ho han fet amb la porta mig tancada, preparats per abaixar-la totalment quan un piquet s’hi apropés.
Al llarg del Portal de l’Àngel i endinsant-se un poc més en els carrerons del Barri Gòtic s’han pogut veure els diferents casos abans esmentats. Des de les grans botigues de roba de marca que han romàs obertes i amb gran activitat al seu interior, fins a les petites tendes dels voltants de la Catedral els amos de les quals s’han quedat a les portes del seu establiment pendents de l’arribada dels piquets. Aquests últims comentaven entre ells “que la cosa estava molt malament com per fer vaga” i que quan passin els piquets tancarien els seus establiments fins que marxessin.
Els vaguistes bloquejen l'entrada al Corte Inglés.
Mentrestant un piquet de CCOO i UGT bloquejava la porta del Corte Inglés de Plaça Catalunya que dóna a la Ronda de Sant Pere en el moment en què s’obrin les portes, les 10h. Els sindicalistes, algunes de les quals s’han disfressat de dol, han reclamat que els treballadors dels grans magatzems estaven sent pressionats pels seus caps per tal de que no fecin vaga. La situació ha adquirit un to més tens amb l’arribada dels Mossos d’Esquadra . Els agents s’han situat darrere dels manifestants i han intentat allunyar-los formant un sòlid mur i avançant amb força. Tot i així, la quantitat de gent era tal – incloent periodistes i curiosos – que no s’ha pogut dispersar a la múltitud totalment.
Alguns ciutadans que volien entrar a fer les seves compres han pogut fer-ho passant entre el mur de policies amb el consentiment d’aquests. Fins i tot un sindicalista s’ha pogut col·lar dins el local. Cap al migdia, tot i la presència dels Mossos, l’afluència de gent ha anat en augment sense arribar, ni molt menys, a la normalitat d’un dimecres qualsevol.
Els Mossos d'Esquadra formen un cordó per darrere dels manifsetants.
ELS VOLTANTS DE PLAÇA CATALUNYA I EL PASSEIG DE GRÀCIA ES CONVERTEIXEN EN UN CAMP DE BATALLA
Des de les 12h del matí fins ben avançada la nit, la ciutat comtal s’ha vist submergida en una batalla entre els Mossos d’Esquadra i alguns grups d’anticapitalistes al més pur estil de la guerra de guerrilles. La jornada deixa un paisatge desolador amb molts contenidors incendiats i altres tipus de mobiliari urbà trencat. El nombre de detinguts puja a més de 30.
El cotxe de la Guàrdia Urbana cremat a Plaça Universitat
Tot ha començat al migdia amb la convocatòria d’un piquet unitari – format per piquets vinguts d’altres barris – a Plaça Catalunya que l’ha col·lapsat completament. Els problemes han començat quan la massa de manifestants ha volgut baixar per la Rambla i un cordó format pels Mossos els ho ha impedit. Tot seguit els vaguistes han començat a dispersar-se pel Carrer Pelai fins arribar a Plaça Universitat. Mentrestant seguien arribant manifestants a Plaça Catalunya i la policia havia de dispersar la gent que volia passar per les Rambles a cop de porra.
Però els enfrontaments més violents s’han produït a Plaça Universitat, Carrer Pelai i Ronda de Sant Antoni cap a les dues de la tarda. Mentre les càrregues policials es succeïen, alguns anticapitalistes exaltats han trencat aparadors i mobiliari urbà, han format barricades amb balles i contenidors i fins i tot han cremat un cotxe de la Guàrdia Urbana.
Un jove anticapilista mou un contenidor per fer una barricada.
Al cap de poc temps els manifestants es tornaven a aplegar a Plaça Catalunya i els violents formaven barricades al voltant del banc okupat preveient l’actuació dels Mossos. Vora les 15h. els policies arribaven i la plaça i irrompien amb violència a l’antiga seu del Banesto desallotjant a tothom qui s’hi trobava a dins.
Durant la detenció i desallotjament dels okupes de l’antic banc Banesto, altres manifestants, curiosos i periodistes s’han apropat al lloc. Mentre la gent seguia arribant, els manifestants s’han assegut pacíficament davant el cordó format pels Mossos i s’han posat a gritar «¡manos arriba estáis rodeados!». Tot seguit els agents han demanat que la gent, que no demostraven intencions violentes, es dispersés sota l’amenaça d’una actuació policial. Finalment els Mossos han forçat a la gent a enfilar pel Passeig de Gràcia fins arribar a Gran Via.
Ha estat allà, al Passeig de Gràcia, on la situació s’ha descontrolat més. Els Mossos han provocat que la gentada – manidestants, violents anticapitalistes, periodistes i curiosos – arribés fins a la cruïlla amb la Gran Via i això ha donat peu a un gran caos circulatori que ha dificultat, encara més, el treball dels policies. Pel camí els violents han trencat mobiliari urbà, han cremat papereres i han destrossat les terrasses dels bars del Passeig de Gràcia.
Les actuacions dels Mossos han estat constants. Les unitats mòbils es movien d’una punta a l’altra del tram del Passeig on s’han produït els fets i cada poc temps paraven els vehícles per disperssar els manifestants violents o per detindre’ls. Altres unitats a peu dels Mossos d’Esquadra han disparat pilotes de goma contra els anticapitalistes i també ho han fet disparant a l’aire davant dels curiosos que s’aplegaven contra les parets dels edificis.
Els manifestants es concentraven davant el cordó que rodejava l'edifici okupat.
Mentrestant a l’altre extrem del Passeig de Gràcia començava la manifestació convocada per CCOO i UGT a les 18h. A mesura que anava avançant la manifestació, la situació s’anava normalitzant. Tot i així han hagut alguns actes bandàlics aïllats per les immediacions del Passeig. Com un contenidor que ha estat cremat al Carrer Casp i els Mossos han hagut de tallar el trànsit.
Els enfrontaments amb els policies no han cessat al llarg de la ciutat fins ben entrada la nit i s’han localitzat sobretot pels voltants de la Plaça de la Catedral. Els actes vandàlics han eclipsat la resta dels fets que s’han produït durant la jornada de la vaga general a la ciutat comtal i reforcen una imatge molt negativa de Barcelona per culpa dels mateixos grups d’exaltats. Gent aliena a qualsevol sindicat que aprofiten els grans moments de manifestacions populars per “cremar” la ciutat.
Hem presento: em dic Dani Sainz de Aja Valls i estudio 1r dePeriodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest bloc neix a propòsit de l'assignatura d'Escriptura en Premsa. Els professors van creure que com a futurs periodistes (això esperem...) seria una bona pràctica tenir un bloc on poguéssim publicar les nostres primeres noticies i els nostres treballs.
Així doncs, intentaré omplir aquest espai amb notícies originals, elaborades amb els propis mitjans i sobre temes que afectin d'alguna manera o un altra als estudiants universitaris i a la joventut en general. També tractaré de donar testimoni en algun esdeveniment - cultural, polític, esportiu...- important que tingui lloc a Barcelona, l'àrea metropolitana i les Terres de l'Ebre (d'on sóc natural).
Espero cumplir amb les meves propies expectatives.
