Les aventures del Capità Pérez-Reverte

Tot estudiant de periodisme hauria de tenir un referent en el que mirar-se, al que intentar igualar o si més no, aproximar-se. Molts tindran a Joaquim Puyal, altres a Josep Cuní, a Matías Prats, a Àngels Barceló o a Mercedes Milà quan encara no presentava Gran Hermano. Jo espero no haver apuntat massa alt, perquè el meu referent és Arturo Pérez-Reverte.

La meva relació admirador-admirat amb Pérez-Reverte va començar ja fa una pila d’anys quan em van regalar la col·lecció de llibres del Capitan Alatriste. Mai havia gaudit tant llegint una novel·la. El meu pròxim pas va ser descobrir que a la prestatgeria de casa teníem més llibres d’ell. Un dels quals era força prim, cosa que animava a ser llegit per un noi de 15 anys amb més temps dedicat als videojocs, als amics i als estudis que a la lectura. Aquest llibre era Territorio Comanche.

No el vaig acabar de llegir. La raó principal foren els exàmens i l’acumulació de llibres de lectura per final de trimestre. Tot i així va deixar plantada una llavor. Durant el batxillerat vaig anar regant aquesta llavor amb el gust per escriure, amb una conscienciació cada cop major pels problemes del meu entorn i, per últim, amb el Treball de Recerca el qual em va permetre familiaritzar-me amb les tècniques d’investigació. De la llavor va sorgir una planta a la que podem anomenar “vocació de periodista”.

Ara em torno a llegir aquest llibre (en la seva totalitat) i reforço per una banda, la meva admiració a Pérez-Reverte – a més començo a admirar a José Luís Márquez – i per l’altra banda, confirmo que jo de gran vull ser periodista.

Pérez-Reverte i Márquez graben un reportatge per TVE.

Però no d’aquests periodistes que surten per televisió, tan arreglats i ben vestits, tancats en platós, seguint un guió i fent el ridícul per tots els zàpings si es queden en blanc o si els companys de realització no poden passar unes imatges. Tampoc vull ser, ni de bon tros, aquells tertulians que pareix que ho saben tot i que tant els ho agrada entrar en el joc de la guerra entre cadenes i interessos empresarials i polítics, criticant que els de la cadena tal han dit això, o emetent sempre el mateix i ranci discurs com si els polítics els tinguessin a sou.

Jo vull ser un periodista com els de la “tribu” de vells reporters de la que parla Pérez-Reverte. Com aquells que comencen pensant en que existeixen els bons i els dolents i creuen en principis morals, però que després de tres anys ja no creuen en res i simplement es dediquen a fer el seu treball de la millor manera que es pot fer i si les bombes i els ajustats pressupostos de les cadenes els ho permeten. Aquests periodistes són els de debò – no vull dir que els altres no ho siguin – perquè mostren al món dels rics les més grans atrocitats i, tot i que molts cops només provoquin un simple “com està el món!” dit per un pare assegut al sofà de casa, aconsegueixen remoure la consciència dels que vivim tranquils i segurs. I de passada intenten, amb poc èxit, que els qui tenen el poder deixen de mirar-se el melic.

No sé si tindria les mateixes agalles i sang freda que Márquez o el mateix coratge que Pérez-Reverte i tants altres corresponsals de guerra. Pot ser no seria capaç d’enfrontar-me a la crua realitat de la guerra. Als morts apilats en les cunetes o als nens amb membres amputats per haver xafat una mina. De totes maneres el missatge és clar: el periodista ha d’estar on està la noticia i viure-la, això sí, des de fóra. Amb la màxima objectivitat i treballant dur per aconseguir una bona informació o jugar-se-la per gravar una bona imatge.

Al cap i a la fi, els periodistes no han d’acabar amb les guerres del món. Simplement han de fer el seu treball. Que no és una altra cosa que situar al públic dins del conflicte. I els que són realment bons, els que estan fets d’una altra pasta i els que els estudiants de periodisme hauríem de tenir com a referents són els que es travessen un carrer ple de franctiradors i entre la destrucció provocada pels morters per poder arribar fins el cotxe i anar a transmetre les imatges. I ho fan perquè estimen la professió i perquè si no ho fessin es sentirien inútils.

Per això els deu bullir la sang quan senten parlar als que Pérez-Reverte titlla dedomingueros. Els que venen a la zona en conflicte es fan tres fotos a cinquanta quilòmetres dels trets i se’n tornen a Espanya a escriure llibres i a donar conferències sobre la guerra en qüestió. Aquesta gent que eclipsa l’enorme faena dels reporters de guerra no són, per desgràcia, exclusius en aquest àmbit del periodisme. Convertir-nos en gent d’aquest tipus és el risc que correm els estudiants perquè Internet ens permet documentar-nos de temes molt complexos des de casa nostra (aprofitant-nos de la faena d’altres) enlloc d’anar a l’epicentre de la notícia.

I això en el periodisme de guerra deu ser la diferència entre viure i morir. Quedar-se fora ben segurs i confiar en la informació d’altres fonts o bé endinsar-se per on sonen els trets amb molts números de que algú dispari la bala que no sents passar que, com diu Pérez-Reverte, és la que et mata però amb possibilitats d’aconseguir fer un gran treball. Tot i que molt sovint els reporters que fan grans treballs són també grans desconeguts.

Malgrat les injustícies i les misèries de la professió, els reporters de guerra (els vells membres de la “tribu”) representen amb lletres majúscules la paraula periodista. I per això tinc de referent a persones com Arturo Pérez-Reverte, Jon Sistiaga o José Luís Márquez. Perquè saben que per contar una bona notícia s’ha d’estar en “territori comanxe”.

Márquez i Arturo Pérez-Reverte durant el conflicte dels Balcans.