Tenim el tauler i les fitxes es mouen

Al règim de Gadafi se li acaba el temps. Les forces rebels estan avançant i han aconseguit conquerir importants punts d’exportació de petroli (la ciutat de Ras Lanuf) i pròximament podrien controlar totes les exportacions petrolieres de Líbia, segons diu el diari El País. Una situació que abans de la intervenció internacional semblava impossible. Perquè, com recordareu, Gadafi es trobava a punt d’aniquilar la capital de la revolta, Bengasi.

Un soldat rebel s'aprofita de les municions que els gadafistes
han abandonat en un dels enclavaments recuperats
pels insurgents. Font: El País 

Paral·lelament al camp de batalla, a la premsa britànica sona la teoria de que la coalició podria estar lliurant armes als rebels per poder fer front al Coronel. Tot i que el ministre de defensa britànic, per suposat, ja ho ha desmentit, aquesta idea no sembla tant descabellada. Des de la intervenció de la OTAN, la balança de la guerra s’està decantant poc a poc cap als anti-gadafistes quan ja gairebé no quedaven esperances per la victòria de la revolució. Ara, que amb el suport d’occident tornen a plantar cara, el primer que fan és recuperar el control dels enclavaments petroliers. Per què, ens preguntem? És una estratègia per deixar als gadafistes sense combustible? És el més raonable des del punt de vista militar. O, d’altra banda, és el que els rebels han de pagar els “regals” que els han fet els aliats amb l’or negre? Personalment, em quedo amb les dues possibilitats.

El que sí és cert és que tots els països de la coalició coincideixen en què Gadafi ha de deixar el poder, és a dir, la guerra no acabarà fins que guanyin els rebels. Per tant, ja comencem a saber que els plans de la OTAN van més enllà de la simple protecció de la població civil líbia. Però clar, com que la seva tasca es “limita” a això i a assegurar la ja famosa zona d’exclusió aèria, han de recórrer a una altra estratègia: aprofitem que molts ciutadans libis no volen abandonar les seves aspiracions democràtiques, els donem fusells i municions i ja tenim un exèrcit per combatre a Gadafi.

Un rebel libi, armat amb un llençagranades RPG-7,
posa davant d'un tanc de l'exèrcit de Gadafi destruit prop
de Bengasi. Font: El País.

A aquestes altures de la guerra ja tenim el tauler disposat i les fitxes s’han començat a moure. Per una banda, Els gadafistes van reaccionar derribant un avió de la coalició; per l’altra, hi ha la OTAN, que ha assumit finalment el comandament i tenim a països com Regne Unit i França i Itàlia i Alemanya que presentaran sengles paquets de mesures per resoldre la guerra; finalment tenim a la facció rebel, la que lluita per la seva llibertat, que amb la més que possible ajuda occidental està recuperant el terreny perdut. Ara ens falta esbrinar l’últim interrogant en aquest joc, la norma que encara no ens han explicat: fins quan durarà.

La guerra de Sarkozy i el petroli de Gadafi

Com ja sabreu, Nicolás Sarkozy va ser el primer líder mundial en reconèixer el govern dels rebels libis, el Consell Nacional Libi, segurament pensant en els triomfs revolucionaris de Tunísia i Egipte. S'ha de dir que va ser una decisió valenta, el President francès va situar-se en l'ull de l'huracà de la política internacional prenent una decisió que molts altres països haguessin volgut prendre i no es van atrevir. Sarkozy se la va jugar. Va donar suport a la facció equivocada. Tot i que és la que més ho mereix, ja que és la que lluita pels Drets Humans i per la Llibertat, però és la que està sent derrotada. Com creieu que serien les relacions diplomàtiques entre França i Líbia després de la guerra, amb un Gadafi més poderós que mai? Més que 

tenses.

Portavions francès Charles de Gulle de camí a la costa de
Líbia. Font: Skup.El País.com 

No obstant, amb el mateix president francès al cap, l'OTAN intervindrà en el conflicte després que l'ONU donés la seva aprovació. Si aquestes decisions no fossin tant complexes, diríem que a Sarkozy s'ha posat blanc al veure que havia apostat pel cavall perdedor i que per això ha demanat ajuda pels seus "amics" rebels.

Però no vull pensar que estem entrant en guerra perquè Sarkozy va pifiar-la (diplomàticament parlant) i ara vol evitar que l'historia acabi malament. Vull pensar que estem entrant en guerra perquè s'ha de protegir al pobre poble libanès del càstig del Coronel Gadafi, que no dubtarà en emprar la violència necessària per evitar tornin a haver més revoltes contra el seu poder.

I sí, he dit "estem", ja que Espanya participa en la campanya aportant 4 avions de combat, un submarí i una fragata. Després d'entonar el "No a la Guerra" l'any 2003, Zapatero participa en la seva primera guerra. Possiblement, cal reconèixer, les condicions i les circumstàncies no són les mateixes que en aquella ocasió. De fet, la operació militar no contempla una invasió del país per part dels aliats. Ja que segur que en el record dels caps militars de la OTAN estaven els desastres d'Afganistan i Iraq. Raó per la qual, segurament, Estats Units no encapçala l'atac políticament (ho fa militarment per una raó logística, doncs tenen l'exèrcit més poderós del món).

"Aquí hi anem un altre cop! Les lliçons
d'Iraq i Afganistán no s'han après", diu
la pancarta d'aquest nord-americà.
Font: Skup.El País.com

De moment els avions francesos, nord-americans i britànics ja han llançat els seus míssils contra l'exèrcit de Gadafi. Sembla que la flama de la revolució del món àrab ha acabat en incendi. Les darreres revoltes a la península aràbiga estan tenint un tràgic desenllaç, de la mateixa manera que a Líbia. I la comunitat internacional encara no ha fet res, ni tan sols recordo una condemna o alguna sanció. Perquè? Jo tinc una teoria: Els mercats necessiten trobar nous consumidors i un bon lloc on expandir-se són els països del nord d'Àfrica que busquen ser com occident. En canvi, els petits estats feudals del golf pèrsic no necessiten tenir un poble que visqui amb una renda per capita raonable i amb qualitat de vida raonable. La immensa riquesa dels seus dirigents, els xeics, ja satisfà sobradament a les multinacionals occidentals, que han trobat un filó d'or invertint en llocs com Dubai. El tema del petroli mereix un paràgraf apart.

SANG A CANVI DE PETROLI?

Líbia exporta 1,2 milions de barrils diaris, dels quals el 72% arriba a Europa (el 10% a França, el 35% a Itàlia, el 9% a Espanya), això és el 2,3% de la producció mundial. Per tant, tots estem d'acord en què el petroli de Líbia és una llepolia per Europa i EUA. Creieu que convé a occident que aquest volum de fuel estigui en poder d'un dictador al qual li han donat l'esquena i que, a més els va tancar la aixeta? Doncs, no. Com veieu les potencies occidentals no renuncien a perdre el petroli de Líbia o a que Rússia i Xina (compra un 10% del cru libi), únics països que en les Nacions Unides van mostrar-se en contra de la intervenció de la OTAN, se'n beneficien exclusivament.

Per l'altra banda tenim el petroli dels països com Aràbia Saudita, Oman o Iemen. En aquests països de la península aràbiga també han esclatat revoltes pro democràtiques i els seus governs les han esclafat violentament. La diferència amb Líbia és que aquests països segueixen exportant el seu petroli, la seva principal activitat econòmica, a Occident. De fet Aràbia Saudita, un estat gairebé feudal, exporta el 6,4 del volum mundial (màxim exportador del món), Oman el 1% i Iemen al voltant d'un 0,5%. Veurem els avions francesos o nord-amercians llançant els seus míssils contra el rei Abdalà d'Arabia Saudita?

Com resa una dita castellana: no hay más ciego que el que no quiere ver...

Gràfic d'El País sobre la industria petrolera libia 

“El nostre objectiu immediat és assegurar la permanència”

Pere Tomàs, capità del DKV Joventut.
Foto: D. Sainz de Aja

Pere Tomàs (Llucmajor, 1989) és una altra d’aquelles perles del planter del DKV Joventut que han acabat al màxim nivell del bàsquet espanyol. Des d’enguany també és capità de la Penya i només té 21 anys. El 19 verd-i-negre analitza per Lína Badalona l’actualitat de l’equip.

Com valores la situació del equip tenint en compte les lesions, l’estat econòmic del club i els darrers resultats? Com ho esteu vivint al vestidor?

No estem passant pel millor moment de la temporada. Estem treballant molt per sortir d’aquesta situació el més aviat possible. Començant pel dijous, que tenim un partit molt important aquí a l’Olímpic contra un equip molt perillós. Per mi, la revelació de la temporada.

En els darrers partits, l’equip baixa el nivell extraordinàriament a l’últim quart. A què creus que es deu?

No m’agrada posar excuses mai, però és cert que a la plantilla som pocs jugadors i juguem molts més minuts i arribem menys frescos al final del partit. Estem intentant treballar per a que qualsevol jugador, tant si té trenta-tres anys com si té setze pugui jugar els quaranta minuts al 100%. Perquè amb els mateixos jugadors hem guanyat a Menorca i hem fet partits molts bons, o sigui que no és excusa.

La segona volta de la lliga acaba de començar. Amb quins objectius la encareu? Veieu possible tornar als llocs de play offs?

El primer objectiu és assolir la permanència. Ens queden un o dos partits més per assegurar-la matemàticament. Si els guanyem ja podrem mirar tranquil·lament com està la zona de play offs i segur que treballarem al màxim per estar allí.

Molts jugadors sou del planter i, a més, també sou amics. Com es tradueix aquesta compenetració al saltar a la pista?

La veritat és que ens portem molt bé perquè la diferència d’edat és mínima, a més, ara han pujat molts joves. Això a la pista crec que es tradueix en treballar al màxim, en transmetre molta il·lusió a tota la plantilla i en ajudar als companys.

Ets capità des d’aquesta temporada i només tens 21 anys. Esperaves arribar fins aquí tant ràpid?

La veritat és que no. Estic molt content que m’hagin elegit capità. Ho va proposar l’entrenador i els meus companys em van donar el seu suport. Estic molt agraït i intento fer-ho el millor possible. No he tingut cap problema, són un grup molt bo i m’ajuden molt. També estic molt content de com m’estan anant les coses però està clar que sempre s’ha de millorar en tots els aspectes.

Com a capità de l’equip, quin missatge enviaries a la afició?

Dons que ens vinguin sempre a animar, tant als bons moments com als no tan bons, sobretot ara que estem passant per un d’aquests moments no tan bons, i que ens ajudin com han fet fins ara.

(Entrevista publicada al setmanari Línia Badalona)

Benviguts a la República radioactiva de les Terres de l'Ebre

El sud de Catalunya, la zona d'Espanya amb més
centrals. A Guadalajara, la central José Cabrera
està sent desmatellada. 

Nuclears sí o nuclears no. Aquest és el debat que ara ocupa a tants polítics d’arreu del món a conseqüència de l’accident a la central japonesa de Fukushima. És complicat posicionar-se, ja que, amb el cor, diria que l’energia nuclear és contaminant i nociva pel planeta. Però amb el cap, diria que per seguir amb el ritme de vida occidental necessitem totes les fonts d’energia de les que podem disposar i, ara per ara, no ens podem permetre dispensar de la nuclear.

Òbviament la solució és apostar per les renovables. Però, i aquí anem a introduir la part què ens interessa en aquesta qüestió, fins a quin punt em de suportar aquí baix l’impacte de les centrals? Em sembla molt bé que vulguin construir parcs eòlics en alta mar, pot ser el futur, sincerament. Però perquè les havien de col·locar en un litoral (el nostre) on la pesca encara té potencial i que és tan ric en aus? Ja tenim els molins al Perelló, el pantà de la Sènia i dues centrals nuclears. Però ni de bon tros consumim la energia que aquí es produeix. Encara que, per ser honest, cal dir que a l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha dues centrals tèrmiques (Sant Adrià i Badalona) i als Pirineus lleidatans hi ha una gran concentració de centrals hidroelèctriques.

Malgrat això, a cap lloc més que al sud de Tarragona hi ha dues centrals nuclears diferents a menys de 40 quilòmetres una de l’altra. Amb això confirmem que les Terres de l’Ebre som el cul món i que només se’ns necessita quan interessa (nuclears, transvasaments, cementeri nuclear). Però les nostres necessitats, com una xarxa ferroviària decent que comuniqui totes les comarques ebrenques amb la capital, són més aviat somnis. El risc d’un accident nuclear sempre existeix. És més, si no recordo malament fa poc van haver-hi problemes tant a Ascó com a Vandellós. Per tant, si amb una central ja hi ha risc d’una catàstrofe, encara que sigui a “petita escala”, imagineu el risc que hi ha amb DUES.

Debat nuclear apart, el que està clar és que si volem energia em d’assumir, primer, què és cosa de tots i que, per tant, tots els territoris tenen que assumir alguna responsabilitat. I segon, que per produir el volum d’energia que necessitem em de posar en risc el medi ambient, tant com si és destrossant el paisatge amb molins de vent com si és amb una nuclear.