La guerra de Sarkozy i el petroli de Gadafi

Com ja sabreu, Nicolás Sarkozy va ser el primer líder mundial en reconèixer el govern dels rebels libis, el Consell Nacional Libi, segurament pensant en els triomfs revolucionaris de Tunísia i Egipte. S'ha de dir que va ser una decisió valenta, el President francès va situar-se en l'ull de l'huracà de la política internacional prenent una decisió que molts altres països haguessin volgut prendre i no es van atrevir. Sarkozy se la va jugar. Va donar suport a la facció equivocada. Tot i que és la que més ho mereix, ja que és la que lluita pels Drets Humans i per la Llibertat, però és la que està sent derrotada. Com creieu que serien les relacions diplomàtiques entre França i Líbia després de la guerra, amb un Gadafi més poderós que mai? Més que 

tenses.

Portavions francès Charles de Gulle de camí a la costa de
Líbia. Font: Skup.El País.com 

No obstant, amb el mateix president francès al cap, l'OTAN intervindrà en el conflicte després que l'ONU donés la seva aprovació. Si aquestes decisions no fossin tant complexes, diríem que a Sarkozy s'ha posat blanc al veure que havia apostat pel cavall perdedor i que per això ha demanat ajuda pels seus "amics" rebels.

Però no vull pensar que estem entrant en guerra perquè Sarkozy va pifiar-la (diplomàticament parlant) i ara vol evitar que l'historia acabi malament. Vull pensar que estem entrant en guerra perquè s'ha de protegir al pobre poble libanès del càstig del Coronel Gadafi, que no dubtarà en emprar la violència necessària per evitar tornin a haver més revoltes contra el seu poder.

I sí, he dit "estem", ja que Espanya participa en la campanya aportant 4 avions de combat, un submarí i una fragata. Després d'entonar el "No a la Guerra" l'any 2003, Zapatero participa en la seva primera guerra. Possiblement, cal reconèixer, les condicions i les circumstàncies no són les mateixes que en aquella ocasió. De fet, la operació militar no contempla una invasió del país per part dels aliats. Ja que segur que en el record dels caps militars de la OTAN estaven els desastres d'Afganistan i Iraq. Raó per la qual, segurament, Estats Units no encapçala l'atac políticament (ho fa militarment per una raó logística, doncs tenen l'exèrcit més poderós del món).

"Aquí hi anem un altre cop! Les lliçons
d'Iraq i Afganistán no s'han après", diu
la pancarta d'aquest nord-americà.
Font: Skup.El País.com

De moment els avions francesos, nord-americans i britànics ja han llançat els seus míssils contra l'exèrcit de Gadafi. Sembla que la flama de la revolució del món àrab ha acabat en incendi. Les darreres revoltes a la península aràbiga estan tenint un tràgic desenllaç, de la mateixa manera que a Líbia. I la comunitat internacional encara no ha fet res, ni tan sols recordo una condemna o alguna sanció. Perquè? Jo tinc una teoria: Els mercats necessiten trobar nous consumidors i un bon lloc on expandir-se són els països del nord d'Àfrica que busquen ser com occident. En canvi, els petits estats feudals del golf pèrsic no necessiten tenir un poble que visqui amb una renda per capita raonable i amb qualitat de vida raonable. La immensa riquesa dels seus dirigents, els xeics, ja satisfà sobradament a les multinacionals occidentals, que han trobat un filó d'or invertint en llocs com Dubai. El tema del petroli mereix un paràgraf apart.

SANG A CANVI DE PETROLI?

Líbia exporta 1,2 milions de barrils diaris, dels quals el 72% arriba a Europa (el 10% a França, el 35% a Itàlia, el 9% a Espanya), això és el 2,3% de la producció mundial. Per tant, tots estem d'acord en què el petroli de Líbia és una llepolia per Europa i EUA. Creieu que convé a occident que aquest volum de fuel estigui en poder d'un dictador al qual li han donat l'esquena i que, a més els va tancar la aixeta? Doncs, no. Com veieu les potencies occidentals no renuncien a perdre el petroli de Líbia o a que Rússia i Xina (compra un 10% del cru libi), únics països que en les Nacions Unides van mostrar-se en contra de la intervenció de la OTAN, se'n beneficien exclusivament.

Per l'altra banda tenim el petroli dels països com Aràbia Saudita, Oman o Iemen. En aquests països de la península aràbiga també han esclatat revoltes pro democràtiques i els seus governs les han esclafat violentament. La diferència amb Líbia és que aquests països segueixen exportant el seu petroli, la seva principal activitat econòmica, a Occident. De fet Aràbia Saudita, un estat gairebé feudal, exporta el 6,4 del volum mundial (màxim exportador del món), Oman el 1% i Iemen al voltant d'un 0,5%. Veurem els avions francesos o nord-amercians llançant els seus míssils contra el rei Abdalà d'Arabia Saudita?

Com resa una dita castellana: no hay más ciego que el que no quiere ver...

Gràfic d'El País sobre la industria petrolera libia