Poder absolut, majoria relativa

És una evidència que quan Mariano Rajoy formi govern d’aquí un mes no li farà falta cap soci per tirar endavant el seu programa, sigui quin sigui. Amb 186 escons – la majoria absoluta de la cambra esta fixada 176 – el Partit Popular gaudirà de la majoria absoluta més ampla de la seva història i segona més gran de la jove democràcia espanyola, per darrere del rècord dels 202 diputats de Felipe González el 1982.

A simple vista, i si ens deixem guiar pels titulars de la premsa, podem afirmar que el PP va arrasar. Va triturar el PSOE. I va deixar clar que el país ha votat a favor del “cambio” que en teoria representa Rajoy i la seva comitiva. Per si ens quedava algun dubte, les xifres de la cambra ens ho confirmen: els populars passen de 154 escons a 186. El PSOE de 169 a 110. Encara dubteu que la victòria del PP fou aclaparadora?

Doncs jo, que m’he pres la molèstia de contrastar algunes xifres, sí que ho poso en dubte. Els resultats del Partit Popular no foren bons perquè els espanyols van decidir al uníson triar a Mariano Rajoy com a president, foren bons perquè la gent va optar per castigar el PSOE i per votar a partits minoritaris.

Rajoy obté majoria absoluta obtenint només 500.000 vots més que el 2008

La majoria no vota el PP

Mirem les xifres: el PP passa de rebre 10.278.010 vots el 2008 a rebre’n 10.830.693, un 5,4% més, però va augmentar un 20,8% els seus parlamentaris. El PSOE, en canvi, va perdre un 38,2% de vots (això vol dir que 1 de cada 3 votants socialistes els van girar l’esquena) i es va quedar sense el 34,9% dels seus diputats. I els altres partits? Cap d’ells a perdut vots i els que n’han perdut, han aconseguit mantenir el nombre d’escons (és el cas d’ERC, de CC i del BNG). Alguns partits com IU, UPyD i PACMA han doblat el nombre de votants i, curiosament, els dos partits minoritaris que més s’han desplomant han estat els feixistes Falange Española i Democracia Nacional, que han perdut més de 10.000 vots (els haurà absorbit el PP?).

Tots aquests càlculs estan realitzats sobre el total del vots vàlids a candidatures polítiques, és a dir, que representa la voluntat del 51,6% de la població d’Espanya. La resta són les persones que no poden votar (23,9%), els que es van abstenir (20,65%), els que van votar en blanc (0,7%) i els que van votar nul (0,67%). Per tant, si d’aquest 51,6% el PP representa el 44,62% dels vots... arribem a la conclusió que els populars són la opció triada pel 23,03% dels espanyols. En canvi tenen el poder del 53,14% del Congrés del Diputats, la cambra que representa el poble espanyol.

Gràfic explicatiu dels càlculs què hem seguit abans. Per abstenció obligada entenem a tots aquells que no
entren en el cens electoral. Font: pròpia.

El sistema menys dolent de tots

El què és cert és que el Partit Popular ha estat la força política més votada i la que, amb justícia, governarà. El nostre sistema electoral no és perfecte – que li preguntin a IU i a UPyD. És injust que un vot tingui un pes diferent en depèn quines províncies, però també cal recordar que no votem qui serà el president espanyol, votem al llista de diputats que volem que representi a la nostra província. Per això, cada circumscripció ha d’ajustar quants vots calen per que s’esculli un representant, ja que aquests han de ser proporcionals a la població de la província.

El que possiblement no sigui tant just, tenint en compte les xifres que hem repassat, és que el PP tingui carta blanca per fer el que vulgui, sense necessitar – a priori – l’opinió de cap altre partit, quan només representa la meitat dels votants. I també cal qüestionar-se si és bo o dolent que un govern tingui poder absolut en temps de crisi. Pels mercats (i Merkel) segur què és bo que hi hagi algú que apliqui les retallades que demanen sense que ningú s’hi oposi. Però, que apliquin mesures que afectaran a tothom, quan la majoria dels espanyols no ha votat el PP és tant democràtic com les urnes han determinat? Si més no, com va dir Winston Churchill en el seu dia: “la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics”. També depèn del tipus de democràcia, dic jo.

Obama, únic rival d'Obama

Cap candidat republicà a la Casa Blanca sembla que destaqui el suficient com per poder acabar amb un Obama en hores baixes

Barack Obama, el President número 44 dels Estats Units, no travessa el seu millor moment. Una recent enquesta realitzada pel New York Times revela que 9 de cada 10 americans no està conforme amb la gestió del govern. La popularitat d’Obama ha baixat fins el 40%. No obstant això, es presenta a la reelecció conscient que no està passant pel seu millor moment i que no ha aconseguit materialitzar la il·lusió creada pel seu “Yes we can”.

La campanya electoral de les presidencials del 2012 no ha fet més que començar -  de fet va començar a l’abril (i aquí ens queixem que dura massa!) – i els republicans estan atrapats en unes primàries interminables, de les quals, encara no està massa clar si sortirà un candidat suficientment fort com per tombar Obama. A l’últim debat televisat van participar 7 candidats. Però la veritable lluita es troba entre tres: MittRomney, Herman Cain i Rick Perry.

Aquest últim ha estat el focus d’atenció al llarg de tota la setmana després d’haver posat la pota fins el fons. L’actual governador de Texas estava exposant quins departaments governamentals eliminaria si fos president quan, al arribar al tercer, és va quedar en blanc. El lapsus va durar 45 lamentables segons. I no content amb això, Perry va acudir al late show de Letterman (un dels més populars del país) disposa’t a seguir amb la broma i riure-se’n d’ell mateix.

Rick Perry i el seu desastrós lapsus.

Les 10 excuses de Rick Perry (no és cap imitador).

L’altre candidat que està patint una davallada en les enquestes és Herman Cain. I això després del seu imprevisible ascens el passat mes d’octubre. Cain és un multimilionari empresari, sense cap experiència política. Amb un proposta senzilla basada en reduir al 9% diferents impostos i amb un toc d’humilitat i sentit de l’humor, es va fer lloc fins arribar a disputar-li el lloc a Romney, el candidat més ferm fins el moment. Però una acusació d’abús sexual per part d’una ex-empleada seva l’està fent molt de mal a la seva imatge, tot i que ell argumenta que darrere d’aquesta acusació s’hi amaga Perry.

Herman Cain és el president d'una cadena de menjar ràpid.
Font: lifenews.com

Darrere del foc creuat entre Perry i Cain es troba Mitt Romney, exgovernador de Massachusetts  i, com he dit, el que té més números de ser el rival d’Obama. Romney, però, també té coixeja per una banda. Després d’haver estat candidat en diferents ocasions i per diferents càrrecs, s’ha guanyat fama d’oportunista. Per exemple, quan es va presentar per governar Massachusetts (un Estat tradicionalment demòcrata) es va decantar a favor de l’avortament i ara que es perfila com a candidat republicà a la Casa Blanca, s’hi mostra en contra. Però tot sigui per aconseguir el favor del votant republicà. Ja que és això el que li està fallant. Romney, tot i encapçalar les enquestes, no aconsegueix apassionar als votants, cosa que el perjudicarà quan arribi el moment de la veritat front les urnes.

Mitt Romney (esquerra) segueix per davant de
 Rick Perry (dreta) en les enquestes.
Font: lavanguardia.es

La que sí comptava amb el fervor de les masses, especialment dels ultra-conservadors del TeaParty, era Sarah Palin. L’exgovernadora d’Alaska va renunciar aquest estiu a la carrera presidencial, va decidir esperar un poc més a donar el pas. Però l’estil de Palin – una dona que confia Àfrica amb un país - ha calat en la política americana. El baix nivell, tant intel·lectual com carismàtic, dels actuals candidats republicans, com assenyalen els experts, ho demostra. Si la tendència “palinitzadora” segueix, Bush semblarà tot un Kennedy o un Reagan al costat d’aquests.
  

Massacre entre indígenes de l’amazònia equatoriana

 Per: Daniel Sainz de Aja Valls

La Reserva Nacional de Yasuní, en plena selva amazònica, s’ha tenyit de sang aquest dimecres després del brutal atac d’una tribu local, els Tigüino, a una altra de la mateixa ètnia, els Tagaeri. El nombre de morts, tots ells decapitats, podria rondar entre els 52 i 60, com ha pogut avançar la Confederació de Nacionalitats Indígenes del Ecuador. Entre els cadàvers també es trobaven dones i nens. El nombre exacte de víctimes encara està de pendent de ser confirmat, ja que les autoritats de la regió no han pogut accedir al lloc dels fets degut a la dificultat del terreny. 

Indis Huaorani. www.soludept.com

Membres de la Organització Nacional Huaorani, ètnia a la qual pertanyen les dos tribus, creuen que l’atac es va produir prop del riu Tiwino, al límit entre les provincies de Pastaza i Orellana. També han pogut confirmar l’assasinat de més membres de la tribu Tagaeri, aquest cop guerrers.

Fins ara no s’havien produit atacs entre membres de la mateixa ètnia Huaorani. El President de la ONHAE, Armando Boya, creu que les empreses interessades en la tala d'abres de l’Amazones podrien ser responsables d’aquests succesos. La industrialització de les zones del voltant i la explotació de la selva (rica en fusta i recursos fòssils) està posant en perill les tribus huoarani. Segon l’Assosiació de Dones Huaorani de l’Amazones , si aquest procès no s’atura podríen venir més morts. 

Riu Tiwino. www.hoy.com

Els indis Huaorani habiten la una extensió de selva d’uns 6.125,6 quilòmetres quadrats, que pertany a la Reserva Nacional de Yasuní. Aquesta reserva fou declarada Bio-Reserva i Herència Cultural per la UNESCO i l'àrea on viuen els indis està considerada "intangible" pel govern equatorià, és a dir, està protegida de tot tipus d'explotacions petrolieres i forestals.

Ver mapa más grande

La zona habitada pels indis Huaorani es troba en la zona més meridional del Parc

Nacional Yasuní, al voltant del riu Tiwino (línia de punts).  

 *Aquesta entrada forma part d'una pràctica de l'assignatura d'Escriptura Multimèdia.