L'escola en català, ara i sempre

Adhesiu que regalava l'Ara,
una modificació del cartell original
de Josep Obiols de l'any 1920

Vull aprofitar aquests moments en què em bull la sang per deixar constància del meu rebuig a la sentència del Tribunal Suprem en la que insta a “reintroduir” el castellà com a llengua vehicular, de manera paritària amb el català, en les escoles i instituts de Catalunya. Això ha estat un cop baix. Un altre cop baix – cal remarcar “altre”. I més en aquests moments, quan estem canviant el govern. Difícil es presenta el debut de Mas.

El primer que em crida l’atenció és això de “reintroduir”, com han assenyalat aquest matí en la tertúlia de Catalunya Radio. Quan diu “reintroduir” s’estan referir a “tornar a introduir”, fins aquí arribem tots. Però, i això de tornar? Tornar als temps de la Dictadura? Tornar als primers temps de la Transició? Com els agradaria a molts “reintroduir” a Franco al poder...

D’altra banda m’ha sorprès molt el motiu de la sentència. Resulta que s’ha emès com a resposta a tres recursos que van presentar uns pares d’alumnes que volien que els seus fills rebessin l’educació en castellà. Vet aquí l’exemple de la realitat de Catalunya. El pes de les ciutats industrials en el conjunt del país. Com que alguns membres de la comunitat d’origen espanyol no s’han integrat bé – cal remarcar que molts són tan catalans com el timbaler del Bruc – ara ens tocarà pagar-ho al demès.

Als pobles, on el castellà només s’escolta en boca dels turistes, ens tocarà pagar la multiculturalitat de les ciutats. Però només la part dolenta d’aquesta multiculturalitat i a costa de la nostra llengua. Estan anant molt lluny, cada cop més. Però el pitjor de tot és que no podem fer res. Jo no sé quina legitimitat tenen aquests jutges. No sé qui els ha votat i tampoc sé si veritablement representen la voluntat de Catalunya. Només diré que la majoria d’aquests jutges són membres de la Associació de Professionals de la Magistratura, una agrupació de jutges de tall molt conservador.

Ara ens toca esperar. A esperar que el pròxim president, suposadament nacionalista, faci alguna cosa. Per què el sistema de la democràcia ja ens ha deixat dir la nostra en el futur de Catalunya. Un cop cada quatre anys ens deixen. Encara haurem de donar gràcies i tot. D’aquesta manera quan el poble es sent atacat té l’enorme sort de confiar la seva salvació als polítics, que tant els hi agrada llepar culs a Madrid. I a esperar. Sort que per la tele ens fiquen Sálvame i juga el Barça. Així l’espera no es fa tant feixuga. 

Dóna corda al... castellà?

Un altre cop més. Un altre atac més. Que li estan fent a la nostra llengua? Des de que sóc a Barcelona m’he donat compte de que el català és una llengua estranya en el seu país. Tots sabem parlar el castellà (no tenim més opció que aprendre’l) mentre que una gran part de la societat catalana no sap parlar el català. O no el saben parlar o no volen. Per què hi ha molta gent que salta de seguida a ficar-se la etiqueta de català per dir que no vol la independència però després no parla gens de català.

En la universitat, al menys en la facultat de comunicació de la UAB, el català també és llengua sense pàtria, perquè si a Catalunya no el català no està institucionalitzat (exceptuem Andorra), com el preservarem? Allà, a la universitat, la meitat de les classes les rebo en castellà. Personalment no tinc problema amb això. Sóc castellanoparlant i m’hi entenc perfectament, a més de que els professors tenen tot el dret a parlar com vulguin mentre els alumnes els entenguéssim. L’únic esforç que em suposa és fer la traducció simultània com prenc apunts.

El que no m’agrada d’aquest assumpte és que no veig en ells la menor intenció de fer un esforç. Pot ser creuen que el fet de ser professors universitaris els dóna immunitat. Es per això que vull citar un cas personal: el meu propi pare. Ell és madrileny, al cent per cent. Fa molts anys vam venir a viure a Catalunya sense saber res de català (jo havia nascut a Barcelona, però) i, el meu germà i jo de seguida, el vam acabar aprenent. Mon pare va trigar més a parlar-lo. Fa ja cinc o sis anys va començar a treballar de professor i li van exigir el nivell C de català. Se’l va treure. No n’estic totalment segur, però imagino que a les seves classes no parla en català, però sé que de cada quatre paraules una o dues les diu en català. Fins i tot ho fa a casa. Tal ha estat el seu esforç que d’alguna manera o altra a interioritzat el català. “Venga, pon la taula” és un exemple del seu “catanyol”.

Doncs hi ha professors, i no professors també, que porten vivint a Catalunya molts més anys que el meu pare i ni tres. El més greu, però, és que estem parlant d’educació. Ja està clar que a la carrera de periodisme no ens han d’ensenyar català (no és del tot cert, ja que tenim una assignatura de català estàndard oral). És només pel simple fet que per ser a Catalunya hauríem de rebre les classes en la nostra llengua, o al menys que s’esforcin perquè així sigui. I la gota que va fer vessar el got va estar l’examen de l’assignatura escriptura en premsa, el qual estava redactat en castellà. No val l’excusa que hi ha gent de la resta d’Espanya estudiant a l’Autònoma. Després de tres mesos llegint i escoltant el català poden entendre perfectament dues pàgines d’un examen.

Això no és tot, no he dit res encara de la sentència del TSJ. Ara ho faré. Només volia dir tot això que ja feia més d’una setmana que em passava pel cap.

‘Pichi’ Alonso i Víctor Muñoz fiquen punt i final a la Lliga de Futbol de la Facultat de Comunicació

Els dos ex futbolistes del Barça van participar en l’acte de cloenda

Els premiats en aquesta I Lliga de Comunicació

Daniel Sainz de Aja, Bellaterra. Ahir la Lliga de la Facultat de Comunicació va viure el seu primer homenatge amb un acte de cloenda excepcional que va comptar amb la presència dels ex jugadors del Barça Àngel “Pichi” Alonso i Víctor Muñoz. La Lliga d’aquesta facultat ha estat una experiència pionera en la Universitat Autònoma i ahir es va ficar punt i seguit, ja que està previst que es continuï celebrant durant molts anys.

Els ex futbolistes van valorar molt positivament aquesta experiència i van comentar l’estreteta relació entre els valors de l’esport i la comunicació. Víctor Muñoz, per la seva banda, va referir-se al seu recent fitxatge per l’equip rus Terek Grozny preguntant-se com s’ho faria per comunicar-se amb els seus futurs jugadors. El presentador de la gal·la va ficar la nota d’humor quan va canat la cançó que el programa Crackòvia li dedica a “Pichi” i al seu famós hat-trick de Göteborg.

Tot i que el principal atractiu d’aquest acte va ser la presència dels ex jugadors del Barça, els equips participants en aquest projecte pioner van rebre un gran homenatge. L’Atlético Che Guevara va rebre la copa que els acredita com a Campions de Lliga, el Recre de Juerga va ser premiat amb un diploma al millor bloc i las Champiñones (un equip integrat únicament per dones) va rebre el premi a la esportivitat. Altres premiats foren Joshua Sánchez com a pichichi de la lliga i l’Aston Birra com a millor afició.

Víctor i Pichi

El degà de la Facultat de Comunicació, Josep Maria Català, va alabar la iniciativa del seu col·lega Santiago Tejedor: «Aquesta lliga ha estat un referent per altres facultats». També va prendre la paraula el professor d’història de la comunicació, José Maria Perceval, el qual va sorpendre amb una curiosa presentació sobre la història del futbol.

Quanta merda hi ha darrere d'un titular?

Títol: Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación

Autor: Xavier Mas de Xaxás

Edita: Ediciones Destino. Any 2005, Barcelona.

Pàgines: 342

Perquè els mitjans “seriosos” eviten parlar obertament sobre la monarquia? O perquè El País va publicar en primera plana el mateix dels atemptats de l’11 M que havia estat ETA? Perquè segueix El Mundo intentant demostrar que així fou? Perquè la guerra d’Iraq només es veu des de la trinxera nord americana? Què hi ha darrere d’un titular? Quina implicació ha tingut realment el periodista a l’hora d’elaborar la informació? Totes les noticies que es publiquen tenen la rellevància que els directius del mitjà li donen? En quin grau afecta les pressions econòmiques i polítiques al nostre dret a la informació? Se’ns està dient la veritat? O simplement no ens l’estan contant correctament o directament ens l’estan amagant?

Tots aquests interrogants mai els podria resoldre el típic consumidor d’informació. Però un periodista, algú que coneix l’estructura, sí ho podria fer. I això és el que ha fet Xavier Mas de Xaxàs. Amb aquest llibre, Xavier, periodista de La Vanguardia i a més professor de periodisme a la UAB, ens ha volgut mostrar amb nitidesa com les informacions s’adulteren, es camuflen, es censuren i finalment són venudes amb un bonic llacet. I el periodista, el pobre redactor mileurista, no hi pot res (o gairebé res). La noticia ja estava preparada abans d’arribar-li a les seves mans. Ell o ella només l’ha hagut de posar guapa per que a l’endemà sigui potable pels lectors o almenys que ho siguin les primeres línies, que seran les que la gent es llegirà.

Mas de Xaxás analitza les entranyes del periodisme des de tres perspectives. Mort, silenci i vida. “La mort és tot el negatiu – com diu al seu llibre -, les guerres, els crims, les crisis, els escàndols [...] explota la inclinació natural de l’home per la curiositat morbosa” mentre que el silenci “és tot el que no és pot dir. El que es calla perquè no és políticament correcte o no convé”. Encara que també hi ha vida, “on s’inclou tot el positiu, la cultura i l’espectacle, l’oci i les bones noticies”.

Amb Mentiras ens assabentem del què passa a les redaccions – un tema que queda molt ben exemplificat en el genial apèndix –, de com treballen els periodistes i, això ens interessa als estudiants, en què consisteix la castigada feina de becari. Mas de Xaxàs no es talla en fer referències al diari on treballa, La Vanguardia, quan li toca parlar de camuflar informació referent a CiU. Explica els mecanismes d’una campanya electoral i la batalla que lliuren els polítics en el terreny de la premsa. També resulta molt interessant descobrir els tabús que encara persisteixen en els mitjans espanyols i com l’anomenat “pensament únic” és una realitat en la nostra societat. O com Truman Capote va convertir un crim que a priori pareixia corrent en una obra literària.

Tot el que s’exposa en aquest llibre fa que el periodisme em resulti encara més atractiu i em convenç definitivament de que el periodisme és la millor feina del món. Pot ser sigui massa utòpic pensar en tenir un carrera on em pugui trobar cara a cara amb el poderosos i trobar-me amb la responsabilitat de defensar la llibertat d’expressió i el dret a la informació. Si més no, ja resulta excitant imaginar-s’ho.

Abans de llegir aquest llibre ja sabia que els mitjans ens mentien, o al menys ho intuïa.  Per les raons que siguin, els periodistes ho fan. Encara que, com deia Sòcrates, estiguin justificats perquè volen fer el bé. Això em porta a pensar en la responsabilitat d’aquesta feina i sobretot quan Mas de Xaxàs diu que “els periodistes som els afortunats que tenim el privilegi de casar-nos amb la història”. Un altre cop sóc davant de la reflexió sobre l’ètica periodística i un altre cop he conclòs que quan m’hi trobe davant del dilema, ja prendré una decisió. Ara ja en tinc suficient en treure’m la carrera.