Quanta merda hi ha darrere d'un titular?

Títol: Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación

Autor: Xavier Mas de Xaxás

Edita: Ediciones Destino. Any 2005, Barcelona.

Pàgines: 342

Perquè els mitjans “seriosos” eviten parlar obertament sobre la monarquia? O perquè El País va publicar en primera plana el mateix dels atemptats de l’11 M que havia estat ETA? Perquè segueix El Mundo intentant demostrar que així fou? Perquè la guerra d’Iraq només es veu des de la trinxera nord americana? Què hi ha darrere d’un titular? Quina implicació ha tingut realment el periodista a l’hora d’elaborar la informació? Totes les noticies que es publiquen tenen la rellevància que els directius del mitjà li donen? En quin grau afecta les pressions econòmiques i polítiques al nostre dret a la informació? Se’ns està dient la veritat? O simplement no ens l’estan contant correctament o directament ens l’estan amagant?

Tots aquests interrogants mai els podria resoldre el típic consumidor d’informació. Però un periodista, algú que coneix l’estructura, sí ho podria fer. I això és el que ha fet Xavier Mas de Xaxàs. Amb aquest llibre, Xavier, periodista de La Vanguardia i a més professor de periodisme a la UAB, ens ha volgut mostrar amb nitidesa com les informacions s’adulteren, es camuflen, es censuren i finalment són venudes amb un bonic llacet. I el periodista, el pobre redactor mileurista, no hi pot res (o gairebé res). La noticia ja estava preparada abans d’arribar-li a les seves mans. Ell o ella només l’ha hagut de posar guapa per que a l’endemà sigui potable pels lectors o almenys que ho siguin les primeres línies, que seran les que la gent es llegirà.

Mas de Xaxás analitza les entranyes del periodisme des de tres perspectives. Mort, silenci i vida. “La mort és tot el negatiu – com diu al seu llibre -, les guerres, els crims, les crisis, els escàndols [...] explota la inclinació natural de l’home per la curiositat morbosa” mentre que el silenci “és tot el que no és pot dir. El que es calla perquè no és políticament correcte o no convé”. Encara que també hi ha vida, “on s’inclou tot el positiu, la cultura i l’espectacle, l’oci i les bones noticies”.

Amb Mentiras ens assabentem del què passa a les redaccions – un tema que queda molt ben exemplificat en el genial apèndix –, de com treballen els periodistes i, això ens interessa als estudiants, en què consisteix la castigada feina de becari. Mas de Xaxàs no es talla en fer referències al diari on treballa, La Vanguardia, quan li toca parlar de camuflar informació referent a CiU. Explica els mecanismes d’una campanya electoral i la batalla que lliuren els polítics en el terreny de la premsa. També resulta molt interessant descobrir els tabús que encara persisteixen en els mitjans espanyols i com l’anomenat “pensament únic” és una realitat en la nostra societat. O com Truman Capote va convertir un crim que a priori pareixia corrent en una obra literària.

Tot el que s’exposa en aquest llibre fa que el periodisme em resulti encara més atractiu i em convenç definitivament de que el periodisme és la millor feina del món. Pot ser sigui massa utòpic pensar en tenir un carrera on em pugui trobar cara a cara amb el poderosos i trobar-me amb la responsabilitat de defensar la llibertat d’expressió i el dret a la informació. Si més no, ja resulta excitant imaginar-s’ho.

Abans de llegir aquest llibre ja sabia que els mitjans ens mentien, o al menys ho intuïa.  Per les raons que siguin, els periodistes ho fan. Encara que, com deia Sòcrates, estiguin justificats perquè volen fer el bé. Això em porta a pensar en la responsabilitat d’aquesta feina i sobretot quan Mas de Xaxàs diu que “els periodistes som els afortunats que tenim el privilegi de casar-nos amb la història”. Un altre cop sóc davant de la reflexió sobre l’ètica periodística i un altre cop he conclòs que quan m’hi trobe davant del dilema, ja prendré una decisió. Ara ja en tinc suficient en treure’m la carrera.