L'escola en català, ara i sempre

Adhesiu que regalava l'Ara,
una modificació del cartell original
de Josep Obiols de l'any 1920

Vull aprofitar aquests moments en què em bull la sang per deixar constància del meu rebuig a la sentència del Tribunal Suprem en la que insta a “reintroduir” el castellà com a llengua vehicular, de manera paritària amb el català, en les escoles i instituts de Catalunya. Això ha estat un cop baix. Un altre cop baix – cal remarcar “altre”. I més en aquests moments, quan estem canviant el govern. Difícil es presenta el debut de Mas.

El primer que em crida l’atenció és això de “reintroduir”, com han assenyalat aquest matí en la tertúlia de Catalunya Radio. Quan diu “reintroduir” s’estan referir a “tornar a introduir”, fins aquí arribem tots. Però, i això de tornar? Tornar als temps de la Dictadura? Tornar als primers temps de la Transició? Com els agradaria a molts “reintroduir” a Franco al poder...

D’altra banda m’ha sorprès molt el motiu de la sentència. Resulta que s’ha emès com a resposta a tres recursos que van presentar uns pares d’alumnes que volien que els seus fills rebessin l’educació en castellà. Vet aquí l’exemple de la realitat de Catalunya. El pes de les ciutats industrials en el conjunt del país. Com que alguns membres de la comunitat d’origen espanyol no s’han integrat bé – cal remarcar que molts són tan catalans com el timbaler del Bruc – ara ens tocarà pagar-ho al demès.

Als pobles, on el castellà només s’escolta en boca dels turistes, ens tocarà pagar la multiculturalitat de les ciutats. Però només la part dolenta d’aquesta multiculturalitat i a costa de la nostra llengua. Estan anant molt lluny, cada cop més. Però el pitjor de tot és que no podem fer res. Jo no sé quina legitimitat tenen aquests jutges. No sé qui els ha votat i tampoc sé si veritablement representen la voluntat de Catalunya. Només diré que la majoria d’aquests jutges són membres de la Associació de Professionals de la Magistratura, una agrupació de jutges de tall molt conservador.

Ara ens toca esperar. A esperar que el pròxim president, suposadament nacionalista, faci alguna cosa. Per què el sistema de la democràcia ja ens ha deixat dir la nostra en el futur de Catalunya. Un cop cada quatre anys ens deixen. Encara haurem de donar gràcies i tot. D’aquesta manera quan el poble es sent atacat té l’enorme sort de confiar la seva salvació als polítics, que tant els hi agrada llepar culs a Madrid. I a esperar. Sort que per la tele ens fiquen Sálvame i juga el Barça. Així l’espera no es fa tant feixuga.