Helena Rakosnik: "Segueixo sent la mateixa Helena de sempre"

La esposa d’Artur Mas reconeix que encara que la seva vida ha canviat des de que els seu marit és president, ella s’ha sabut adaptar

per Pedro Jordana, Sergio Ripollés, Ferran Sardans, Ivan Riente i Daniel Sainz de Aja

En un aparador d’aquells elegants, una lluminosa impressora comparteix protagonisme amb una col·lecció de impol·luts llibres de consulta esporàdica i enquadernació de cuir. Una cortina tapa el majestuós finestral des d’on es filtra el xivarri barceloní, la música ambient de la sala. A l’esquerra, una gegantina senyera culmina la barrocositat del despatx. Dues cadires negres precedeixen una taula de vidre opac i plena de papers en desordre ordenat. Darrere del monitor de l’ordenador surten les ulleres de la, probablement, dona més influent del país. Helena Rakosnik, esposa del President de la Generalitat, tècnica dels transports Metropolitans de Barcelona i mare de tres fills.

Helena Rakosnik, esposa del President de Catalunya,
treballadora i mare de tres fills. Font: google

• Helena Rakosnik Tomé
• Nascuda a Barcelona l’any 1957
• Dona del President de la Generalitat, Artur Mas
• Tècnica del transport municipal de Barcelona
• Mare de tres fills: Patricia, Albert i Artur 
• És Catòlica
• Li agrada fer-se la seva pròpia bijuteria

Senyora Helena Rakosnik, com ha canviat la seva la seva vida des que el seu marit, Artur Mas, és President de la Generalitat?

És obvi que la vida m'ha canviat una mica, encara que segueixo sent la mateixa Helena de sempre. Això sí, he hagut de saber compaginar la meva vida anterior i la vida d'ara, que em comporta molta intensitat de treball també. Sóc la mateixa de sempre, però és veritat que la vida m'està canviant, perquè ara tinc una major projecció encara que a vegades no sigui del tot conscient i, a més, continuo volent ser esposa, mare, filla, treballadora, dona i amiga. Ara m'hi vaig adaptant, però cal seguir vivint amb els peus a terra.

Pensa seguir l’exemple d’altres primeres dames com Sonsoles Espinosa, Anna Hernández o Diana Garrigosa i quedar-se en segon pla o es veu més com Marta Ferrusola, sempre prop del president Pujol?

Estic disposada a seguir sent la que sempre he estat, Helena Rakosnik. Ho he estat sempre i ho intentaré seguir sent. Sempre he estat al costat de l’Artur i només pretenc això, seguir estant al seu costat, donant suport al projecte de país que presideix, però mantenint la meva vida pròpia.

De què van parlar el senyor Mas i vostè moments abans de sortir al balcó del Majestic la nit del 28 de novembre?

Estàvem molt eufòrics i no parlàvem, recordo que només saludàvem i agraíem a la gent el seu suport. Realment va ser una nit màgica

“Sempre he estat al costat d’Artur i sempre donaré suport al seu projecte de país ”

Vostè va tenir un protagonisme inèdit al míting final de Barcelona, al Palau Sant Jordi. Va voler també marcar territori? (Aquesta frase va ser el punt més important de la conferencia d'Artur Mas al Saló Sant Jordi amb motiu dels 100 dies com a President de la Generalitat)

Sóc una persona molt impulsiva i va ser una cosa totalment improvisada. Quan ell em va dedicar aquelles paraules, només em va sortir d'anar a fer-li un petó. Em vaig trobar de cop a dalt de l'escenari, però va ser sense pensar-ho. No se si va ser correcte, però em va sortir així.

Es sent el “pal de paller” de l’Artur, com s’acostuma a dir?

El que em sento és la seva esposa, sempre al seu costat.

Vostè procedeix d'una família d'empresaris del sector del cartró...

A casa meva, el meu besavi dedicava al sector del cartró, però això no ho vaig viure, va ser abans de que jo naixés.

El seu cognom és d’origen txec, manté encara lligams familiars amb la República Txeca?

Avui en dia no hi tinc cap tipus de lligams, ja que va ser el meu rebesavi el que va venir aquí.

Parlem d’un tema d’actualitat com són les consultes independentistes. Va votar en el referèndum del 10-A?

Sí que vaig anar a votar, concretament ho vaig fer diumenge passat, el dia 10 d’Abril.

Creu justificades les crítiques a la posició del seu marit de separar la seva persona de la seva tasca de President i justificar així la manera de votar, gairebé clandestina?

Crec que l'Artur va fer bé d'anar a votar. Ho va fer com al qualsevol altre ciutadà de Barcelona, per això hi va anar precisament sense càmeres.

“L’Artur va fer bé d’anar a votar a les consultes perquè ho va fer com un ciutadà més”

Parlem de la seva homòloga als Estats Units, Michelle Obama. Què en pensa de la seva projecció?

D'entrada, és una dona que està sempre al costat del seu espòs i de la seva família. A més, també destacaria el seu suport incondicional al president nord-americà, tant en els assumptes institucionals com a l’hora d’estar al costat dels ciutadans. Es nota que creu en el projecte de país que proposa Obama i que l'encomana a la gent, implicant- s'hi en primera persona. Tot plegat, la fa una persona propera i accessible, i això és també un valor important per sí mateix.

Vostè treballa en el sector del Transport públic i volem fer una pregunta sobre això. Ha llegit el llibre del catedràtic Germà Bel "Espanya, capital Paris" (que diu, entre altres coses que no cal tants kilòmetres d'AVE, que la radialitat de les infraestructures espanyoles ofeguen el desenvolupament de l'estat i que el Govern Zapatero no té determinació per donar suport al Corredor Mediterrani).

Jo treballo organitzant tours privats del Barcelona Bus Turístic, el Tramvia Blau i el Telefèric de Montjuïc per a escoles, empreses i congressos, però, és a nivell de Barcelona. El llibre, però no l'he llegit. Tot i així, està clar que el Corredor Mediterrani és un projecte molt important i necessari, com tot el que ens dóna projecció internacional, per a exportar el que fem aquí. Infraestructures d'aquestes característiques potenciaran les empreses catalanes a l'exterior i ens connectaran directament al cor d'Europa i, en conseqüència, a tot el món.

Vostè es fumadora. Quina opinió té de la llei antitabac?

Home, fumo, pero molt poc. Aquesta llei ha fet que molts fumadors hagin deixat de fumar.

A casa seva es parla de política?

No gaire. Intentem desconnectar, però és obvi que n'acabem parlant algunes vegades, com qualsevol altra família. Però a casa parlem de coses normals, de temes relacionats amb els fills, de les goteres que hi ha hagut a casa o de com podem compaginar alguna trobada que hem preparat amb els amics pel cap de setmana. És normal, quan hi és ell intentem que desconnecti una mica.

Helena Rakosnik fou el principal suport d'Artur Mas durant la campanya
electoral del 2010. Font:google.

Té temps el President de col·laborar en les tasques de casa?

Sempre que esta a casa col·labora, però no sempre hi és.

A casa es veu el “Polònia”? Us agrada la imitació de l’Artur?

No el veiem sempre, però quan ho fem, ho fem amb humor.

Es coneguda la seva afició per dissenyar arracades i a seguir la moda. A què més dedica el seu temps lliure?

No dissenyo, només m'arreglo les arracades i igual que m'arreglo les arracades, arreglo un endoll o em faig un collaret. La veritat és que contra pronòstic sóc una dona molt manetes. I m'agrada la moda, especialment la moda que fan els dissenyadors catalans. Pel que fa al temps lliure, malauradament no tinc molt temps d'oci. Això sí, quan tinc algun moment m'agrada anar al cinema, fer esport i estar amb la família i els amics.

Som el pont d'una cultura

Aquesta nova entrada és també la meua primera entrada en el bloc “El pont de la informació”. Un projecte engegat per un jove tortosí, David Benito, que a base d’iniciativa i ganes poc a poc es dóna a conèixer a la blogosfera.

Campanya per separar el valencià

del català.Font: valenciafreedom.

Una web que, curiosament, està

escrita en castellà...

Doncs bé, el títol d’aquest bloc dedicat a la cultura – i també el nou disc d’Obrint Pas que ara mateix estic escoltant i la prohibició de TV3– m’ha fet reflexionar sobre les relacions entre els catalans i els valencians. El què més m’ha fet pensar, de fet, ha estat el concepte de pont, ja que els ebrencs ens sentim com el “pont” que comuniquem el País Valencià i la resta de Catalunya. El nostre dialecte ja indica aquest sentiment: català de transició. Transició entre la terra dels tarongers i la dels cops de falç.

Ens sentim orgullosos de compartir la mateixa cultura amb uns i amb altres perquè som el nexe entre tots dos països. Tenim paraules com “xiquet”, ens agraden els correbous i la música de les bandes de poble, com a tot valencià. Però al mateix temps, cantem a la senyera i sentim nostre tot aquest tros de terra que s’estén des de les Cases d’Alcanar fins a Portbou. Però, tot i que som catalans, no sabria dir quin tant per cent tenim de valencians en les nostres maneres de fer i de viure.

Les Terres de l’Ebre som la prova de la germanor entre catalans i valencians. Una relació que sempre ha estat íntima però que des de fa uns anys, des de les institucions valencianes, conquerides per la dreta espanyola més rància, volen destruir. És la seua manera de combatre el catalanisme, impedint que s’estengui pel País Valencià i tornant als uns contra els altres. Fan servir el vot dels valencianes i valencianes perquè des de Catalunya no poden combatre els anhels reivindicatius de tot un poble.

La estratègia que han seguit Camps, Zaplana, Rita Barberà, Fabra i els seus antecessors franquistes per diluir la germanor catalanovalenciana és la següent.

1. Convertir els pobles costaners en immenses i massificades ciutats de vacances (fent servir els procediments més corruptes possibles) ciutats perquè els castellans d’interior hi visquin i abaixin el nivell de catalanoparlants.
2. Potenciar institucions i agrupacions (com lo Rat Penat o la Uiquipèdia) que discriminen el valencià del català, fer-se abanderat de la llengua valenciana tot i no pronunciar-ne ni un mot i atacar qualsevol relació de la cultura valenciana amb la catalana (com el rebuig al concepte “Països Catalans”).
3. Repressió i marginació de la música en català i de la televisió catalana (TV3).

Els resultats són que menys del 60% dels valencians parlen català, i en alguns llocs com lescomarques Alacantines, a dures penes passen del 30% de parlants. Ara bé, l’entenen la majoria (un 80%), però les previsions de futur no són massa bones, tant a València com a Catalunya i Balears.

Però per moltes campanyes en contra de la cultura catalana que es facin des del govern de Camps, hi ha una valència irreductible que segueix estimant les seues arrels i que comparteixen el somni dels Països Catalans. Aquesta part de la societat, tot i que són marginats sistemàticament per les institucions, està molt viva associativament i culturalment. Els exemples ens arriben per la música amb grups com Obrint Pas, la Gossa Sorda (valencians i alacantins respectivament) o al Tall. A tot aquest moviment relacionat amb la música s’afegeix la gent dels pobles d’interior, que ha sabut protegir les seues tradicions de la invasió del caciquisme del PP. Parlo, principalment, dels pobles que estan a tocar de Catalunya, entre les muntanyes dels Ports i la riba del riu Sénia. En les comarques del Baix Maestrat i els Ports és on més es parla català de tots el País Valencià. I el català que parlen és el català de transició.

Aquests pobles, amants també de les mateixes tradicions que els pobles de les Terres de l’Ebre, són l’altre extrem d’aquell pont del que parlàvem al començament. La cultura catalana o valenciana, com li vulgueu anomenar, flueix per aquest pont construït a sobre de dos rius, l’Ebre i el Sénia. 

Un record, un somni

Catalans : 

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. 

D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. 

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. 

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. 

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. 

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. 

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

- Francesc Macià, President de la Generalitat de Catalunya

a dia catorze d'abril de mil nou-cents trenta-u, 

a la ciutat de Barcelona

A peu d’Història al compàs del «Vals del obrero»

Article escrit per David González Caballero:

Unes 300 persones s'aplegaven a les portes del Parlament
per donar suport a la llei de la declaració d'indepència.
Font: David González

Un cop més l’autor d’aquest blog i amic personal meu, Dani Sainz, m’ha ensarronat (això sí, de bon grat) per a què anés a veure el que estava passant a un parell de carrers d’on jo visc. Havia acabat la feina o sigui que per estar davant l’ordinador he preferit anar a donar-hi un cop d’ull. Solc anar a córrer un parell de dies a la setmana pel Parc de la Ciutadella però mai m’havia trobat dos policies davant de l’entrada del parc (si exceptuem el dia que es van escapar els llops del Zoo, però bé, això és un altra història). Jo ja intuïa que alguna en passava. Sincerament al passar per davant del mamut i escoltar crits “d’Independència, independència” ja m’olorava que no hi haurien quatre gats. A més de dos-cents metres i ja se sentia la cridòria?

Veia els turistes perplexos i comentant en els seus respectius idiomes el que havien vist allà davant. Ja podia veure alguna cosa: dos furgons blindats dels Mossos. Ai, vells amics! Amb la primera cita que vaig tenir amb vosaltres crec que en vaig tenir prou! M’he animat més al veure’ls i per fi he pogut albirar una enorme estelada que penjava just al davant de la porta del Parlament, a sota de la qual s'hi arraconaven centenars de persones (devíem ser unes tres-centes) de totes les edats i sexes cantant al uníson consignes independentistes.

Treballadors de Yamaha que també es van unir a la
manifestació. Font: David González.

Quan ja m’havia establert a una banda de la barana començo a sentir la música típica d’aquests ambients: L’estaca, l’himne dels Segadors,... Però als pocs minuts escolto una melodia que em resultava peculiar. Estava en castellà! I era de les meves! Era “El vals del obrero” de SKA-P!  Què passa aquí? Llavors he descobert que també hi havia operaris de Yamaha i gent de CCOO demandant al govern que aturi l’ERO que la marca nipona ha imposat.

Així doncs, tots plegats, anàvem fent cridòria fins que han anunciat el resultat de la votació: l’abstenció d’ICV i CiU havien causat la desestimació de la llei d’Independència. El silenci d’indignació ha estat substituït ràpidament per la consigna “Botiflers, botiflers”, que ha estat repetida fins la extenuació, o, millor dit, fins que Mas ha sortit a les 20:30 (dos hores després de que s’acabés el ple).

Em feia molta gràcia el sentit de l’humor amb el que la gent es prenia tan important decisió. A més destaco el fet d’haver pogut conversar amb Uriel Bertran, diputat per SI, que m’ha sorprès per la seva joventut i per ser tant proper amb la gent “del carrer”.

Els diputats i polítics de SI saluden a la gent entre el cordó
de Mossos d'Esquadra. Font: David González.

I així acabo aquesta crònica d’un vespre històric que, amb el ritme del “vals de l’obrer” a tota màquina com a so de fons, m’ha fet cavil·lar sobre el futur de Catalunya.

Reportatge: L'art d'inaugurar (2a part)

LES "TISORADES" DE LA COMUNITAT MADRILENYA

Durant el seus primers 100 dies, el govern d'Artur Mas s'ha caracteritzat per les retallades en sanitat, educació i en l'administració pública. De la mateixa manera que li està passant a Zapatero, el govern de Mas és el de l'estisorada i el de ZP, el del tijeretazo. A l'alegre Comunitat de Madrid, les úniques tisores que coneix la seva presidenta, Esperanza Aguirre, són les de tallar cintes durant inauguracions d'obres públiques. 

L'única vegada què es pot veure a Esperanza Aguirre
agafant el Metro: quan l'ha d'inaugurar.
Font: El Mundo

La reforma de la Llei Electoral va posar com a data límit per fer inauguracions el 29 de març. No cal dir que els dies anteriors foren els més intensos per als polítics en quant a tallar cintes i descobrir plaques. Pel llarg i ample de la geografia espanyola, alcaldes, regidors, consellers i presidents de comunitats van apurar fins l'últim dia, inaugurant, en molts casos, obres inacabades. La palma se l'emporten Francisco Camps i Esperanza Aguirre. L'administració valenciana va organitzar 113 inauguracions en 8 dies, com assegura El Mundo. Entre els quals el president Camps ha participat en més de 20 actes:  2 aeroports, 1 teatre, 2 aeròdroms, 1 plaça de bous, 4 centres de salut...

Tot i que és difícil superar els registres del PP valencià, el de Madrid el segueix en paral·lel. Aquests últims, però, són protagonistes d'una gesta insuperable. Al llarg del dilluns 28 de març - últim dia del període legal d'inauguracions - es van dividir tots els càrrecs públics del Partit Popular madrileny per tallar cintes i posar primeres pedres pel llarg i ample de la comunitat.

Gallardón ha inaugurat aquesta passarel·la
 del nou parc Madrid Rio. El problema és que per
 sota encara passen les excavadores...
Font: 20 minutos.

Mig govern autonòmic va participar en la intensa jornada: el Conseller de Sanitat, Javier Fernández Lasquetty, visitava els nous centres de salut de Galapagar (entrarà en funcionament a l'estiu, com no)  i Zarzalejo; Ignacio González, vicepresident del govern i Conseller de Cultura i Esport, va inaugurar el Palau de l'arquebisbat d'Alacalá de Henares; el Conseller d'Economia, Antonio Beteta posava la primera pedra d'un parc industrial a Fuenlabrada; la Consellera d'Educació, Lucía Figar, també col·locava la primera pedra d'un col·legi d'Arganda del Rey; l'últim conseller en participar en la històrica jornada, el Conseller de Presidència Francisco Granados, va haver d'inaugurar un parc de bombers a Valdemoro sota les protestes del bombers que li recriminaven que l'equipament "no estava dotat per funcionar".

En l'àmbit municipal, les inauguracions van anar a càrrec de l'alcalde d'Alcobendas, Ignacio García Vinuesa, estrenant la rotonda dedicada a Joan Antoni Samaranch i també a càrrec d'alguns memebres de l'Ajuntament de Madrid, amb un mercat i un centre sanitari.

Finalment, Gallardón i Espe remataven la jornada inaugurant l'estació de metro de Mirasierra, recordant que en els 16 anys que el PP ha estat al capdavant del govern autonòmic s'havien construït 200 km de de metro mentre que el PSOE només 120 km entre els anys 83 i 95. Era el puntet electoralista de l'acte.

Qui li diria a Esperanza que inaugurar les reformes d'un
hospital fos una feina tan perillosa!
 Font: El País

Al menys, aquesta obra sí estava acabada. Perquè en els dies posteriors a la data límit, tots dos van inaugurar equipaments a mig acabar. Com el parc Madrid Rio, a la riba del Manzanares, que Gallardón va haver de presentar per parts (5 visites en 15 dies) a mesura que les anaven "enllestint", ja que la finalització de les obres està prevista pel 15 d'abril. O també, com les reformes de l'ala nord de l'Hospital Clínico San Carlos - on Esperanza Aguirre fou operada -, que la presidenta va inaugurar a "mitges" i entre crits. A "mitges" perquè no va visitar les reformes al complet, es va deixar, curiosament, aquelles plantes que encara seguien en obres. I entre crits perquè uns 40 treballadors de l'hospital van escridassar-la i van manifestar-se, tot i els esforços de la seguretat de l'hospital per evitar-ho, a favor de la sanitat pública.

David Jané: “No volem fer oposició a l’actual directiva”

El portaveu de Gent de la Penya explica que el primer pas de la nova plataforma és mobilitzar als aficionats del Joventut

L’acte de presentació de Gent de la Penya va ser un èxit. No per la gent que va aplegar, sinó perquè es va demostrar que la penya està viva. Entre el públic hi havia la voluntat de mirar què es pot fer per ajudar al club i per sortir endavant. Aquest és l’objectiu de Gent de la Penya, segons explica el seu portaveu David Jané.

En què creieu que ha fallat la gestió de la entitat?

David Jané (esquerra) i Marc Farrarons (dreta), els portaveus
de Gent de la Penya durant la presentació de la plataforma.
Font: gent de la penya

No és el nostre objectiu posar el dit a la ferida, però el fet que la SAE estigui en concurs de creditors ja diu que alguna cosa ha fallat. Des del primer moment hem tingut molt clar que el model actual està caducat i hem posat tots els esforços en mirar en positiu, en mirar què es pot fer. Pensem que qualsevol cosa que es pugui fer passa per tenir el recolzament de la massa social.

És a dir, ara no proposeu solucions, només voleu mobilitzar...

Les solucions vindran en una segona fase, ara, tot i que som accionistes, estem fora. Evidentment sí hem treballat en propostes i models alternatius, però cal ser molt respectuosos amb la situació per la que està passant el club. Ara no és el moment de proposar, això seria si poguéssim fer oposició, però és una cosa que tenim molt clar que no volem. La penya, actualment, no és prou forta per suportar un grup d’oposició.

Aquesta primera etapa s’allargaria fins que duri la situació concursal?

Exacte. Mentre estigui en aquest procés respectem la situació. L’objectiu en aquesta primera etapa és mobilitzar i escoltar a la gent de la penya. Prenem el compromís de catalitzar tota la opinió que ens pugui arribar dels socis i simpatitzants. Seguirem treballant per si arriba la situació en que puguem donar un pas endavant, tinguem el màxim suport de la gent de Badalona i de la penya.

Quin paper jugaríeu en aquesta segona etapa?

Si les circumstàncies ho permeten i el club està en una situació estable, serem valents i estarem disposats a fer el pas endavant. El que volem és que això no ens agafi per sorpresa i quan més haguem pogut treballar abans, més fàcil serà donar aquest pas.

Perquè creieu que s’han perdut els valors tradicionals del club?

Crec s’ha d’analitzar l’ACB en general, no només la penya. Als darrers anys s’ha estirat més el braç que la màniga. Per poder competir la penya ha hagut de fer un esforç extra amb pressupostos que potser no podia admetre. El resultat ha estat el que ha estat, ens hem vist arrossegats per una dinàmica de gastar més del que s’estava generant.

            Ara sembla que això ha de canviar: la mateixa ACB s’està replantejant la competició i diversos clubs es troben en situació concursal. Aquí és on pensem que la penya té un valor competitiu especial. Podem competir amb un pressupost més baix que altres equips perquè part del primer equip són jugadors de casa.

També dieu que el soci ha de tornar a sentir el club com seu. En quin moment va deixar de sentir-lo?

Possiblement en el pas del Ausiàs March al Palau Olímpic. Els primer anys van ser molt bons esportivament, però d’alguna manera la sensació que nosaltres tenim, i que ens ha transmès molta gent amb la que hem parlat, és que el club ha anat donant l’esquena a la ciutat. Que no hi ha aquesta relació que sempre ha tingut la penya amb la gent de Badalona. Pensem que aquí hi ha molt camí per millorar i molta feina per fer.

Entrevista publicada a Línia Badalona del 7 d'abril

Reportatge: L'art d'inaugurar (1a part)

L'AEROPORT SENSE VOLS

Fa ja uns dies, veiem per les notícies als grans polítics (o cacics) del País Valencià Francisco Camps i Carlos Fabra inaugurant el nou aeroport de Castelló. L'aeroport aquest l'haureu vist anunciat en les samarretes del Vila-real i molts llocs més, campanya mediàtica no li ha faltat. El que li falta són avions, un detall sense importància per un aeroport.

Camps i Fabra, triomfadors. Font: J.N. (Público)

Ironia apart, no només no té avions, sinó que no té firmat cap contracte amb cap aerolínia i ni tan sols té el permís de navegació que expedita el Ministeri de Foment. Però això no ha impedit a Fabra i a Camps inaugurar l'aeroport. Sort que Fabra pensa en tot. Si no tenim avions, doncs obrim les pistes al públic i que el poble de Castelló passegi i admiri el regal que els brinda el senyor de les seues terres.

Així negava el senyor Fabra que es tractés d'un acte electoralista: "Hay quienes dicen que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones, no han entendido nada. Durante mes y medio cualquier ciudadano que lo desee podrá visitar esta terminal o caminar por las pistas de aterrizaje, algo que no podrían hacer si fueran a despegar o aterrizar aviones".

El primer dia de portes obertes del nou i flamant aeroport - resultat del "tesón de una persona (Carlos Fabra) con visión de futuro, empeñado en conseguir lo mejor para su tierra", segons diuen els tríptics repartits entre els visitants - unes 20 persones, majoritàriament jubilats, van recórrer les pistes buides. S'havia previst que 3000 curiosos més visitessin l'esperpèntic aeroport amb, atenció, autobusos gratuïts noliejats per l'empresa pública que gestiona la infraestructura, Aerocas. Però el PSOE valencià va denunciar aquest cas davant la Junta Electoral i aquests han prohibit les visites ja que la Llei Electoral prohibeix "qualsevol acte organitzat o finançat, directa o indirectament, pels poders públics que continguin al·lusions a les realitzacions i assoliments obtinguts".

La esperpèntica història d'aquesta inauguració no acaba aquí. Segur que molts dels visitants que es van apropar a l'aeroport de Fabra l'únic dia de portes obertes van veure que per les pistes sí es circulava. No eren aeronaus ni portaequipatges, eren camions i excavadores. Com en tantes altres inauguracions pre-electorals, l'obra no està ni acabava.

I la guinda la van posar uns simpàtics amics del Facebook. Automàticament després de saber-se que les pistes estaven obertes als curiosos, a algun il·luminat se li va acudir organitzar una festa rave per inaugurar l'aeroport com Déu mana. A aquest "esdeveniment" es van apuntar més de 17.000 persones. Malauradament, els que volíem festa ens quedarem amb les ganes. La cancel·lació de les visites guiades per part de la Junta Electoral també va pels que volien gaudir de l'aeroport amb unes copes de més. Si més no, jo proposo seguir amb la festa i fer-la a un altre lloc: en una de les múltiples finques que li han "regalat" al senyor Fabra.

Aquí un vídeo de l'Intermedio sobre l'art d'inaugurar i  sobre aquesta obra mestra de la inauguració que és l'aeroport de Fabra:

Pròximament: 2a part (Les "tisorades" d'Esperanza Aguirra) i 3a part (Inauguracions en Saint Charles)