Som el pont d'una cultura

Aquesta nova entrada és també la meua primera entrada en el bloc “El pont de la informació”. Un projecte engegat per un jove tortosí, David Benito, que a base d’iniciativa i ganes poc a poc es dóna a conèixer a la blogosfera.

Campanya per separar el valencià

del català.Font: valenciafreedom.

Una web que, curiosament, està

escrita en castellà...

Doncs bé, el títol d’aquest bloc dedicat a la cultura – i també el nou disc d’Obrint Pas que ara mateix estic escoltant i la prohibició de TV3– m’ha fet reflexionar sobre les relacions entre els catalans i els valencians. El què més m’ha fet pensar, de fet, ha estat el concepte de pont, ja que els ebrencs ens sentim com el “pont” que comuniquem el País Valencià i la resta de Catalunya. El nostre dialecte ja indica aquest sentiment: català de transició. Transició entre la terra dels tarongers i la dels cops de falç.

Ens sentim orgullosos de compartir la mateixa cultura amb uns i amb altres perquè som el nexe entre tots dos països. Tenim paraules com “xiquet”, ens agraden els correbous i la música de les bandes de poble, com a tot valencià. Però al mateix temps, cantem a la senyera i sentim nostre tot aquest tros de terra que s’estén des de les Cases d’Alcanar fins a Portbou. Però, tot i que som catalans, no sabria dir quin tant per cent tenim de valencians en les nostres maneres de fer i de viure.

Les Terres de l’Ebre som la prova de la germanor entre catalans i valencians. Una relació que sempre ha estat íntima però que des de fa uns anys, des de les institucions valencianes, conquerides per la dreta espanyola més rància, volen destruir. És la seua manera de combatre el catalanisme, impedint que s’estengui pel País Valencià i tornant als uns contra els altres. Fan servir el vot dels valencianes i valencianes perquè des de Catalunya no poden combatre els anhels reivindicatius de tot un poble.

La estratègia que han seguit Camps, Zaplana, Rita Barberà, Fabra i els seus antecessors franquistes per diluir la germanor catalanovalenciana és la següent.

1. Convertir els pobles costaners en immenses i massificades ciutats de vacances (fent servir els procediments més corruptes possibles) ciutats perquè els castellans d’interior hi visquin i abaixin el nivell de catalanoparlants.
2. Potenciar institucions i agrupacions (com lo Rat Penat o la Uiquipèdia) que discriminen el valencià del català, fer-se abanderat de la llengua valenciana tot i no pronunciar-ne ni un mot i atacar qualsevol relació de la cultura valenciana amb la catalana (com el rebuig al concepte “Països Catalans”).
3. Repressió i marginació de la música en català i de la televisió catalana (TV3).

Els resultats són que menys del 60% dels valencians parlen català, i en alguns llocs com lescomarques Alacantines, a dures penes passen del 30% de parlants. Ara bé, l’entenen la majoria (un 80%), però les previsions de futur no són massa bones, tant a València com a Catalunya i Balears.

Però per moltes campanyes en contra de la cultura catalana que es facin des del govern de Camps, hi ha una valència irreductible que segueix estimant les seues arrels i que comparteixen el somni dels Països Catalans. Aquesta part de la societat, tot i que són marginats sistemàticament per les institucions, està molt viva associativament i culturalment. Els exemples ens arriben per la música amb grups com Obrint Pas, la Gossa Sorda (valencians i alacantins respectivament) o al Tall. A tot aquest moviment relacionat amb la música s’afegeix la gent dels pobles d’interior, que ha sabut protegir les seues tradicions de la invasió del caciquisme del PP. Parlo, principalment, dels pobles que estan a tocar de Catalunya, entre les muntanyes dels Ports i la riba del riu Sénia. En les comarques del Baix Maestrat i els Ports és on més es parla català de tots el País Valencià. I el català que parlen és el català de transició.

Aquests pobles, amants també de les mateixes tradicions que els pobles de les Terres de l’Ebre, són l’altre extrem d’aquell pont del que parlàvem al començament. La cultura catalana o valenciana, com li vulgueu anomenar, flueix per aquest pont construït a sobre de dos rius, l’Ebre i el Sénia.