Albert Rivera s’escapa per la porta del darrere

Un grup d’estudiants independentistes l’esperaven amb pancartes a l’exterior del cinema de la UAB on donava un míting

Albert Rivera (dreta) i Francesc de Carreras
(centre).

Dani Sainz de Aja Valls, Bellaterra. Aquest dilluns va venir a la Universitat Autònoma el cap de llista per Ciutadans Albert Rivera a donar una conferència sobre les seves propostes electorals en la petita sala d’actes del cinema de l’ETC (edifici d’estudiants). Mentrestant, un grup d’uns trenta estudiants independentistes l’esperaven fora cantant “fora feixistes de la universitat” i amb cartells que reclamaven l’ensenyament universitari totalment en català. Quan l’acte va acabar, Rivera va haver de sortir escoltat per una porta que duia directament al pàrquing sense haver de sortir per la porta principal. La multitud formada pels periodistes i pels membres del seu partit van impedir que els que eren fora el veiessin. 

Durant la xerrada, a la que també va participar el catedràtic en Dret Constitucional de la UAB i militant de C's (és el 85 de la llista per Barcelona) Francsec de Carreras, el tema estrella fou la llengua. Rivera va defensar el bilingüisme i va dir que el català no s’havia d’impulsar “amb sancions”, referint-se a la llei del cinema i a les multes als comerços que retolen en castellà. També va proposar que als col·legis públics es parlin les dues llengües per igual: “un 40% en català, un 40% en castellà i un 20% en anglès”. Quan va acabar va respondre a totes les preguntes que els estudiants – de periodisme i ciències polítiques – li formulaven. Les qüestions tornaven a centrar-se en la llengua i també en el debat de l'identitat nacional, la qual Rivera va reslodre per posicionar-se com "espanyol, però també català".  

El millor fotoperiodisme del món arriba al Raval

El CCCB acull l’exposició World Press Photo que mostra les millors fotografies periodístiques del 2009

Un soldat nord-americà mutilat abraça a la seva mare

Dani Sainz de Aja Valls, Bellaterra. Un mutilat de guerra nord-americà, les runes d’un edifici a Gaza, una manifestació a Iran o un cotxe atropellant el públic assistent a la desfilada del Dia de la Reina a Holanda. Aquestes són quatre de les 170 fotografies que s’exposen al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 8 de desembre. Sota el nom el World Press Photo 2009 i organitzat per la fundació Photographic Social Vision, la galeria mostra els millors treballs fotoperiodístics del darrer any entre més de 100.000 instantànies presentades de gairebé 6.000 fotògrafs.

Entre tantes candidates, la guanyadora ha estat una de Pietro Masturzo, un freelance (periodista sense diari o agènxcia) que ha aconseguit superar als millors fotògrafs de Reuters o World Press. La seva imatge ens situa en els terrats de Teheran durant la onada de protestes contra Ahmadineyad. Masturzo va captar el moment en què tres dones pujaven en un d’aquests terrats i una d’elles pronunciava a viva veu i per a tots els veïns la seva disconformitat.

La fotografia guanyadora de la mostra. Font: www.cccb.org

Altres fotografies mostren la crua realitat de la guerra  d’Afganistan, els atacs amb fòsfor blanc sobre la població palestina i altres escenaris clau de la geopolítica actual. Però no tot són conflictes i violència. La mostra ofereix 10 categories diferents de fotoreportatge: actualitat, personatges importants, natura, esports i vida quotidiana entre d’altres.

Els visitants també tenen a la seva disposició tres ordinadors Apple on poder visualitzar tot el contingut de la mostra. A més d’altres fotografies que no s’ha pogut exposar, es poden trobar vídeos amb els comentaris dels autors de les imatges. 

Els visitants observen les fotos d'un atac amb fosfòr blanc
sobre el poble palestí

Top 10 d'Anglanades

10. Sembla ser que estem despertant expectació, però, ens faran sortir? No! Perquè ens tenen por, ens volen silenciar. Però ja no ens silenciaran més a partir del diumenge que ve!

9. El pròxim 28 de Novembre els homes i les dones de Plataforma per Catalunya direm clar i català que tenim les mans netes, netes, netes!

8. El gandul de Carod-Rovira defensava un Islam a la catalana!

7. El 28 de Novembre arribarà la fi d’aquesta classe política podrida, parasitària i decadent que el millor que ha sapigut fer és enriquir-se, enriquir-se i enriquir-se!

6. El 28 de Novembre obrirem l’emissió dels telenotícies europeus i tothom anunciarà que Plataforma per Catalunya, el partit de les mans netes a entrat com una moto al Parlament de Catalunya!

5. Que ningú ho posi en dubte (l’èxit electoral de PxC)! Ni el senyor Mas, ni el senyor Montilla, ni el senyor Puigcercós, que són uns traïdors a la pàtria!

4. ¡No dejaremos que nuestra europa cristiana sea invadida por el enemigo islamista!

3. Alícia Sánchez-Camacho es passa més hores als salons de bellesa que per preocupar-se pels problemes dels catalans! Senyora Sánchez Camacho, és vostè una poca vergonya i una impostora!

2. Montilla, ets un inútil i un incompetent! (referint-se a la seva poca carisma) Farà més bona cara el dia que es mori!

1. Plataforma per Catalunya ens hem convertit en la resistència contra l’ocupació a la que ha estat sotmesa Catalunya i, per tant, els diem des d’aquí a tota aquesta gent que són els invasors: que se’n vagin, que se’n vagin i que se’n vagin! No us volem a casa nostra! 

La “política” de Josep Anglada: Insults i xenofòbia

Va assegurar que no deixaria que l’Europa cristiana fos ocupada per l’Islam i va titllar d’inútil a Montilla i de gandul a Carod

Anglada, pletóric, saluda als seus incondicionals.

Dani Sainz de Aja Valls, Bellaterra. Les enquestes no els donen cap escó, tot i així, Josep Anglada i el seu partit Plataforma per Catalunya aconsegueixen que se’n parli d’ells. Durant l’acte central de la seva campanya, Plataforma va deixar ben clar que el seu estil de fer política era ben diferent al que mostren els altres partits. Anglada, amb veu enèrgica i recordant als grans oradors de masses del darrer segle, va arremetre contra els polítics de totes les formacions i contra els immigrants, concretament els musulmans.

Josep Anglada va presentar el seu partit com “la resistència contra l’ocupació a la que ha estat sotmesa Catalunya”, la garantia de que la seva “Europa cristiana no serà ocupada per l’enemic islamista”. Anglada i els seus seguidors - molt participatius a l'hora d'insultar i aplaudir els comentaris més extremistes - no tenen cap dubte: “L’única solució possible és la repatriació”. Una altra solució que va proposar Anglada fou aprovar mesures més dràstiques i dures contra qualsevol tipus de delinqüència.

Encara no satisfet, va voler encendre més els ànims acusant a l’actual classe política “podrida, parasitària i decadent” de no haver fet més que robar als treballadors catalans i enriquir-se. Per sort, Plataforma per Catalunya té les mans netes, com Anglada va repetir fins l’extenuació.

Tampoc li va tremolar la mà a l’hora de titllar de “traïdors a la pàtria” a Mas, Montilla, Puigcercós i Sánchez - Camacho. També li va dedicar unes paraules al President Montilla, del que va dir que “és un inútil i un incompetent”. Fins i tot va voler fer broma de la poca carisma del President dient que “farà millor cara el dia que es mori”. El “gandul”, com va anomenar-lo el líder de PxC,  de Carod-Rovira també va ser mencionat per haver defensat “un Islam a la catalana”. Alícia Sánchez-Camacho tampoc va fugir d’un Anglada cada cop més engrescat pel seu públic. La líder del PPC “és passa més temps als salons de bellesa que preocupant-se pels problemes dels catalans” i va acabar titllant-la “d’impostora i pocavergonya”.

D'esquerra a dreta: Dewinter, Anglada i Strache.

Xenofòbia a la catalana i a la europea

Mentre la sala de l’Hotel Catalonia esperava l’arribada dels membres de PxC la Cavalcada de les valquíries de Wagner, l’ària preferida pels bombarders nazis, sonava de fons ajudant a formar l’ambient idoni per a les consignes racistes i extremistes que allà mateix s’anaven a pronunciar.

Primer – Anglada fou l’últim en parlar – va pujar al faristol August Armengol, segon per Barcelona. El membre de PxC va assenyalar als immigrants com una de les causes principals de l’actual crisi. Segons ell el secret més ben guardat de la Generalitat és quant ens costa mantenir als immigrants. “Si no paguéssim la sanitat dels immigrants podríem pagar el dèficit de la Generalitat”, va dir Armengol.  

L’acte va poder comptar amb la presència i veu de dos pesos pesats de la política d’extrema dreta europea, Filip Dewinter (Vlaams Belang de Flandes) i Heinz-Christian Strache (FPÖ d’Àustria). El cap del moviment nacionalista flamenc, Dewinter, va rebutjar la multiculturalitat perquè suposa, com va dir ell, multicriminalitat i multiproblemes. Si per ell fos, “faria tornar els immigrants al seu país a peu”. Per la seva banda, Strache va animar a preservar la identitat històrica d’Europa.

Anglada saluda de la manera que a ell tan li agrada.

El públic, entre ells un petit grup de cap rapats, es va entregar totalment al seu líder Anglada. Primer amb crits de “Josep Anglada, estàs de puta mara” i després xiulant i insultant als immigrants musulmans que apareixien en els vídeos que es van passar durant el míting. Aquest regidor de Vic i ex-militant de Fuerza Nueva i Frente Nacional domina millor que ningú el discurs populista i demagògic, per això quan el periodista Gonzo de el Intermedio (la Sexta) el ficava contra les cordes amb gran facilitat, no podia fer altra cosa que respondre amb males maneres. No obstant això, la gent a qui s'adreça només vol sentir que els immigrants són els culpables de la greu situació actual, les altres polítiques tant els ho importa. Anglada ho sap i sap com canalitzar aquest ressentiment. 
Es impossible predir fins on arribarà el fenomen Josep Anglada. Qui sap si el seu discurs es radicalitzarà encara més o si acabarà desapareixent després del 28 N. Per als qui l’hagin vist dirigint-se al públic no els costarà massa relacionar-lo, salvant les distàncies i el context, al Hitler dels grans discursos a Nuremberg. 

Els exteriors del SAF ofereixen un raconet envoltat de natura on poder relaxar-se

El lloc ideal per fer esport a l’aire lliure o simplement veure passar la gent

Dani Sainz de Aja Valls, Bellaterra. L’esport a la Universitat Autònoma té nom propi: el SAF (Servei d’Activitat Física). Es troba vorejant els límits del campus per la part que frega l’autopista. Les instal·lacions del SAF són envejables: gimnàs, piscina, pistes de tennis, pàdel i esquaix, camp de futbol, pavelló poliesportiu, activitats dirigides... No obstant el ventall d’escenaris n’hi ha un que contrasta amb els demés. Es tracta del parc que hi ha a l’exterior de l’entrada del SAF. Un lloc que a falta d’oferir una estampa plena d’energia i dinamisme, ens regala un paratge natural per relaxar-se.

Res més arribar-hi, el bus intern deixa uns nois carregats amb bosses de gimnàstica que ràpidament entren al SAF. Dalt de la porta hi ha el pont que uneix per sobre la carretera la part on hi ha el gimnàs i la piscina amb la part del pavelló i el camp de futbol.

Asseguts en un dels bancs, la brisa i el sol de migdia ens invita a quedar-nos tot el que faci falta i més. Es nota que estem a l’aire lliure i rodejats de natura. Només cal girar el cap d’esquerra a dreta per veure, darrere de les instal·lacions esportives, el frondós bosc que s’alimenta d’un petit rierol. La panoràmica es completa amb la visió, al fons, del símbol de la UAB: les quatre torres que simbolitzen les quatre branques del saber.

El petit parc que centra la nostra atenció només té dues tauletes de picnic, dues taules de ping pong i uns bancs. Un grupet de nois aprofiten el mobiliari i mentre uns seuen als bancs, els altres juguen al ping pong trencant el silenci dels arbres amb les seves rialles i amb el repicar de la pilota contra la taula.

Al costat d’aquest parc es troben les tres pistes de tennis i les dues pistes de pàdel de les que disposa el SAF. És gairebé l’hora de dinar i només hi ha dos valents que encara juguen. No és un Nadal contra Federer però resulta igualment agradable veure’ls jugar. Un d’ells, el més prim, agafa la raqueta amb força traça i pareix que va guanyant ja que tota l’estona envia les pilotes on l’altre no hi pot arribar.

Vorejant les pistes hi ha un passeig que s’allarga gairebé fins a l’autopista. Els arbres que l’adornen ja han notat millor que ningú que és tardor i han canviat el color de les seves fulles al groc. La majoria s’han caigut de les branques i han tintat d’ocre el terra.

Aquesta imatge de tardor encara fa més gran la sensació de tranquil·litat que es percep en l’ambient i que fa que t’entrin ganes de gitar-te a la gespa i tancar els ulls per un moment i oblidar les preocupacions, els treballs i els exàmens. 

Un bon periodista, una bona persona

Títol: Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el bueno periodismo.

Autor: Ryszard Kapuściński

Edita: Anagrama. Any 2002, Barcelona.

Pàgines: 124

Títol de la edició original: Il cinico non è adatto a questo mestiere. Conversazioni sul buon giornalismo.

Primera edició: Any 2000, Roma.

Ryszard Kapuściński (Pinsk, 1932 – Varsòvia, 2007) va ser un dels periodistes i dels intel·lectuals més importants del segle XX. Durant la major part de la seva carrera va ser corresponsal a Àfrica. Era la època de la desconolonització, de les guerres civils, dels dictadors titella i dels genocidis. També va estar present en l’intent de cop d’Estat contra Gorbachov l’any 1991 i en altres revolucions importants del segle XX. Aquest és un llibre on Kapuściński es fa valdre de la seva experiència i de l’autoritat que aquesta li dóna per comentar alguns temes importants en el periodisme.  

El llibre es troba a mig camí entre el gènere de l’assaig i entre l’entrevista purament periodística ja que s’estructura en tres converses. La primera part és un congrés celebrat a Itàlia l’any 1999 on va participar Kapuściński i que estava moderat per Maria Nadotti. El segon text és una entrevista realitza pel periodista italià Andrea Semplici i l’última part és una trobada entre el reporter polonès i l’escriptor britànic John Berger novament moderada per Nadotti.

A Los cínicos no sirven para este oficio es parla de l’ètica i la independència ideològica en el periodisme i sobre la manera en que els reporters s’han d’adaptar als canvis. La història canvia i el periodista l’ha de contar quan encara és actualitat, ha d’estar sempre “actualitzant-se”. Kapuściński també comenta la seva experiència en el continent negre i la història dels fets i dels líders que van canviar els nous països post-colonials.

No menys important és el tema de com es perceben els nostres missatges. El periodista és l’encarregat de transmetre la realitat i segons el què conti podrem fer-nos una idea del món o una altra. «Els mitjans de comunicació creen el seu propi món i aquest món seu es converteix en més important que el real», diu el reporter polonès.

No obstant que tot el què es parla en el llibre és molt interessant, els estudiants de periodisme hauríem de reflexionar més profundament sobre l’ètica en el periodisme i sobre l’actitud que hem de tenir vers la realitat. El punt de vista de Kapuściński és que el bon periodisme és el que es fa des de la empatia. Per davant de tot, com ell diu, cal ser bones persones per entendre els demés i comprendre i compartit amb tot el món el seu patiment, les seves preocupacions, els seus interessos.

Els periodistes no han de interpretar res, només transmetre-ho de la manera que ho hem rebut. Per això els periodistes no poden ser uns cínics. Els periodistes «existim solament com individus que existeixen pels demès, que comparteixen amb ells els seus problemes i intenten resoldre’ls, o al menys descriure’ls»

Benet XVI gairebé no es deixa veure durant la seva visita exprés a Barcelona

La visita va destacar per la consagració a Basílica de la Sagrada Família i per les nombroses protestes que es recollien al carrer

El Papamòbil passant a tota velocitat per la Via Laietana.

Dani Sainz de Aja Valls, Bellaterra. Travessant els carrers de Barcelona a tota velocitat. Així és com centenars de persones – curiosos, catòlics, barcelonins i molta gent vinguda de fora – recordaran haver vist al Papa Benet XVI aquest diumenge. L’objectiu del Papamòbil era clar: arribar de seguida a la Sagrada Família i començar la cerimònia més important en la història del temple de Gaudí, la cerimònia en què passaria a ser Basílica de la Sagrada Família. I de tornada el mateix, una altra carrera per arribar al esmorzar que es feia a la seu de l’arquebisbat de Barcelona.

            A primera hora del matí molts fidels, la majoria venien en autobusos des d’altres ciutats espanyoles, es congregaven al llarg del recorregut que Ratzinger hauria de fer a bord del Papa Mòbil a les 9.00h. No obstant l’arribada de tanta gent de fora, l’afluència de públic al llarg del trajecte era força irregular. La majoria es van concentrar al llarg de Marina i a la Plaça de la Catedral, deixant altres trams gairebé buits i amb l’única presència dels milers de mossos que formaven un immens cordó al voltant de la calçada. Possiblement fou per aquesta raó que el Papamòbil accelerés més del previst i en lloc d’anar a 10 km/h, velocitat ideal perquè els fidels poguessin saludar i veure al Papa, el vehicle blindat ho fes a 40 km/h.

La Sagrada Família ja és basílica

L’obra insígnia d’Antoni Gaudí va completar-se, al menys en valor espiritual, al ser rebatejat com a basílica per Benet XVI. El Papa va ser rebut pel rei Joan Carles, pel President Montilla i altres polítics catalans de primera plana. El temple, ara basílica, va omplir-se de gom a gom. Entre els milers d’assistents hi havia tota la cúria eclesiàstica catalana, les autoritats del país i representants d’altres organitzacions religioses i civils.

            El moments més importants de la cerimònia, que va allargar-se durant més de dues hores, van arribar quan el Papa Ratzinger va beneir la Sagrada Família amb aigua i quan l’arquebisbe de Barcelona, Josep Martínez Sistach, va llegir la butlla del Vaticà que feia oficial el nou estatus de basílica del temple.

Gent a favor i en contra a parts iguals

Al llarg del recorregut que havia de travessar el Papamòbil es podien veure banderes del Vaticà i pancartes en contra de l’Esglèsia a parts iguals. La majoria de les missatges en contra de la visita papal feien referència als cassos de pederàstia i en contra al finançament públic d’aquesta visita. La campanya “Jo no t’espero” també va tenir molt d’èxit i era freqüent trobar balcons amb aquesta pancarta o gent pel carrer que la duia. La protesta més destacada, però, va ser la besada multitudinària de gais i lesbianes al pas del Papamòbil per la Plaça de la Catedral.

Pancartes de protesta en un edifici del Carrer Marina

            Tot i les protestes, Benet XVI va estar arropat per milers de fidels catalans i per d’altres vinguts des de la resta d’Espanya. Com si d’una excursió del col·legi es tractés, els catòlics vinguts de fora, majoritàriament de Madrid i Saragossa, arribaven en autocars contractats especialment per l’ocasió i en grups. Molts d’ells eren joves que van dinamitzar la llarga espera del Papamòbil amb tot tipus de càntics. Els meus freqüents van ser “ésta es la joventud del Papa” o “sí, sí, sí, el Papa ya está aquí”.

Lluís Pastor: “El nostre missatge ha d’arribar tal i com l’hem pensat”

El professor de comunciació de la UOC dona una conferència als alumnes de periodisme de l'Autònma sobre com transmetre efectivament els nostres missatges

Daniel Sainz de Aja Valls, Bellaterra. Els alumnes de primer de periodisme de la UAB van gaudir ahir de les paraules de Lluís Pastor, escriptor i degà de la facultat de ciències de la comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La conferència duia per títol “Escriptura sexy: claus conscients i inconscients per persuadir”. El professor va presentar tot un seguit d’estratègies i experiments que demostraven la importància del nostre subconscient a l’hora de consumir missatges.

Deia el professor de la UOC  que “l’estil és el nostre públic” i que “els nostres missatges no poden ser llançats sense saber a on i a qui arriben”. Per aquesta raó és important controlar el què diem i com ho diem per tal d’aconseguir els nostre objectiu. Una d’aquestes tècniques és ordenar bé les idees: “Bones idees, ben organitzades”.

L’altre tècnica clau es saber controlar l’inconscient. En dues dècimes de segon el cervell reacciona davant de cada imatge. Així, per mitjà dels estereotips, l’empatia, la distribució de la imatge o el color podem transmetre allò que volem. Pastor va posar per exemple el tractament mediàtic de la crisi econòmica que en molts mitjans van utilitzar metàfores com “Tempesta a les borses” perquè els desastres naturals no tenen culpables.