Mals temps, fins i tot per la noblesa

La relació d’Urdangarin en una trama corrupta i les greus declaracions de Cayetano de Alba porten de cap a les seves respectives famílies

En poc menys d’un mes, els dos llinatges més importants de l’aristocràcia espanyola han patit un sever càstig per part de l’opinió pública. Per una banda, la família reial s’ha vist esquitxada per la possible imputació del gendre del Rei, Iñaki Urdangarin, en el cas de corrupció “Palma Arena”. Per l’altra banda, la Casa de Alba, la família amb més títols nobiliaris i terres de tota Europa, ha estat atacada degut a les declaracions del fill de la Duquesa, Cayetano Martínez de Irujo, durant una entrevista. El Comte de Salvatierra va criticar els jornalers andalusos titllant-los de ser gent que “no té ganes de treballar”.

Per dimensions i gravetat de l’assumpte, els que es troben en pitjor situació dins de la gravetat són els Borbons. Iñaki Urdangarin, marit de l’Infanta Cristina, serà imputat en un cas de desviament de fons públics cap un entrament d’empreses que s’amagaven darrere de l’Institut Nóos, una ONG que ell presidia. Aquesta societat benèfica, feia funcions de consultoria per diverses empreses i també per governs com el de les Balears durant l’època de Jaume Matas i del País Valencià presidit per Francisco Camps.

Urdangarin (dreta) i el seu soci, Diego Torres (centre), surten d'una seu
del govern valencià. / MANU SAN MARTÍN (Público)

Després de la imputació del seu soci, Diego Torres, el Duc de Palma serà acusat dels mateixos delictes que els company societari – que va conèixer quan estudiava ESADE -: falsedat documental, prevaricació, frau a l’Administració i malversació de fons públics. Aquest escàndol ha trastocat per complet la vida i la agenda d’Urdangarin, el qual va haver de tornar a Espanya (resideix a Washington) per poder preparar-se la seva defensa. Darrerament, però, es van publicar unes fotografies del Duc de Palma en la capital nord-americana on se’l veia capcot i més prim que de costum, proves evidents del mal moment pel que està passant.

La defensa del encara no acusat

Quan la relació d’Iñaki Urdangarin amb en el cas “Palma Arena” va sortir a la llum, la resposta del Duc va trigar tres dies. En un comunicat enviat a la premsa, explicava que “defensaria la seva innocència i honorabilitat”. Més endavant, en un altre comunicat, va voler desvincular a la casa reial de les seves activitats tot lamentant que les informacions publicades sobre ell estiguessin causant un “greu perjudici a la imatge de la casa de Sa Majestat el Rei”. En cap dels dos comunicats, les úniques declaracions oficials que ha realitzat des de que va començar l’escàndol, no menciona ni justifica la seva actuació al front de l’Institut Nóos, així com l’activitat que aquesta entitat sense, a priori, ànim de lucre realitzava.

El seu advocat i portaveu, el senyor Mario Pascual Vives, va declarar fa una setmana davant els micròfons i gravadores dels mitjans de comunicació que el seu representat es trobava “preocupat, apesarat i un poc indignat”. Aquest dilluns, l’advocat d’Urdangarin es va tornar a manifestar, aquest cop a títol personal, denunciant el “linxament moral” que està patint la figura del Duc. El lletrat considera que no se li ha donat al seu client la possibilitat de defensar-se per un delicte del qual, a més, ni tan sols està encara imputat. Creu que el que està succint és “un judici popular sobre una persona que no ha tingut opció de defensar-se”. A més, Pascual Vives afegeix que aquest “judici paral·lel” està “afectant greument” a la figura del gendre del Rei.

Resposta fulminant de la casa reial

Iñaki Urdangarin paseja per
Washington. / GTRES

El Rei Joan Carles i el Príncep Felip – junt a la Reina i les Infantes, legalment únics components de la família reial –, després de setmanes de silenci, van reaccionar desmarcant-se contundentment del seu gendre i cunyat, Urdangarin. El primer en parlar fou el cap de la Casa Reial, Rafael Spottorno, desaprovant davant de la premsa el comportant “poc exemplar” del Duc i anunciant el cessament de l’agenda oficial d’aquest, una decisió suposadament presa entre el Rei Joan Carles i el mateix Iñaki Urdangarin. Un altre gest de la Casa Reial per allunyar-se de l’escàndol fou el d’anunciar més transparència: cap a finals d’aquest any publicaran a la seva web els comptes familiars, com altres famílies reials europees ja fan.

Al mateix temps que Urdangarin deixarà de participar en els actes oficials de la família reial – tot i que fa uns dies el vam veure en la felicitació del nadal, junt amb la seva esposa i fills – les Infantes també aniran deixant el primer pla i la seva agenda es reduirà en els pròxims anys. Això sí, la Infanta Cristina segueix sent membre de la Casa Reial de ple dret, ha recordat Zarzuela. Més dur va estar el Príncep Felip durant la presentació de la Fundació Príncep de Girona que ell mateix presideix. L’hereu va subratllar “l’ambició honesta i transparent” de la institució, un clar gest per deixar encara més sol el seu cunyat.

Andalusia contra Alba

Els que ja comencen a respirar tranquils són la família de la Casa de Alba. Com dèiem abans, el fill gran de la Duquessa, Cayetano Martínez de Irujo, es posar en contra a tota Andalusia, classe política inclosa, després d’una entrevista concedida a Jordi Évole, presentador de La Sexta. Preguntat sobre la suposada cultura al subsidi a la que s’han abonat els agricultors i jornalers andalusos, Cayetano va dir que eren “gent que no tenen ganes de treballar”. També va dir que li agradaria viure a l’època medieval, on les disputes es tancaven amb l’espasa.

Al dia següent, Andalusia sencera mostrava el seu rebuig per les paraules del Comte de Salvatierra. Alguns jornalers i sindicalistes van assaltar una de les seves propietats i acte seguit es van posar en contacte amb Cayentano exigint-li una reunió per tractar el tema. La seva mare, Cayetana de Alba, va voler corregir les paraules del seu fill, de les quals no es sent responsable, dient que el poble andalús és “un poble treballador i generós”. El dimarts, Cayetano va demanar disculpes públicament i va reconèixer haver “après molt del camp andalús” després de la reunió mantinguda amb els jornalers.

Europa s'aïlla del Regne Unit i el Regne Unit d'Europa

Diu el tradicional acudit britànic que quan el Canal de la Mànega es trobava innavegable per la boira, és el continent europeu el que quedava aïllat. Aquest vell sentiment imperialista, que rememora amb melancolia l'època victoriana, avui dia es torna per molts britànics en euroescepticsime. El Regne Unit va ésser el melic del món i encara avui ens ho recorden.

Banderes de la UE i el Regne Unit. /ANDY RAIN (EFE)

Tot i que la Gran Bretanya ha estat un membre vital de la Unió Europea, sempre han posat obstacles en l'aprovació de polítiques d'integració econòmica, sempre en defensa de la seva independència fiscal. Ara bé, ni la pròpia dama de ferro,Margaret Thatcher, va arribar a fer ús del dret de veto. El passat divendres, el primer ministre David Cameron va arribar més lluny i va fer-lo servir amb l'esperança de forçar als altres membres de la Unió a acceptar les seves exigències.

Per aprovar les reformes dels tractats segons els plans d'Àngela Merkel i de Nicolàs Sarkozy, l'acord havia de ser total entre els 27 Estats membres de la UE. L'objectiu de Cameron, però, passava per defensar la capitalitat i independència financera de la City londinenca abans que cedir a les necessitats comunes d'Europa. Al no arribar a cap acord, les reformes es van aprovar pels altres 26 Estats, 9 d'aquests països sense euro (incloent Dinamarca que no està obligat a adoptar-lo en el futur).

Sarkozy deixa plantat al primer ministre britànic, David Cameron.

Què implica el pas enrere de Cameron?

Quasi tots els analistes coincideixen en que la decisió de David Cameron afectarà negativament a les dues parts. Per una banda, el sociòleg Zigmunt Bauman "les possibilitats de que el Regne Unit funcioni al marge d'Europa són mínimes, perquè ni tan sols una superpotència com Estats Units es capaç d'actuar al marge dels mercats globalitzats". I per l'altra, el catedràtic d'Estudis Europeus d'Oxford Timothy Garton creu que Europa "no li convé que una de les seves majors economies, i la que inclou el seu principal centre financer, resti al marge".

Està clar que per defensar els interessos del Regne Unit dins de la UE, cal estar-hi dins. En aquest sentit surten perdent els britànics ja que a partir d'ara es poden quedar fora de moltes cimeres importants i, especialment, fora d'un nou "govern" econòmic europeu. També pot ser desastrós per ambdues parts aïllar la City. Aquest centre financer representa un terç de l'activitat bancària de la UE i més de la meitat de les exportacions internacionals. El Regneu Unit també ha estat clau en matèria de investigació i innovació (què seria de l'EEES sense Oxford i Cambridge?) i va ajudar a que Europa abracés l'economia globalitzada ajudant a trencar els grans monopolis nacionals.

Unions i divisions

Cameron ahir pel matí / OLI SCARFF
(Getty Images)

En contra del que pugui semblar, però, l'aïllament del Regne Unit ha servit per unir més la resta d'Estats membres de la UE. A l'inici de la cimera, semblava impossible arribar a un acord a 27. Hi havia el risc de separació entre els 17 països de l'eurozona i els 10 restants. Però la jugada de Cameron, va fer que els 26 restants decidissin ajuntar esforços per salvar l'euro i acceptar les noves exigències d'austeritat que proposava Merkel.

Cameron va declarar que la seva estratègia seguia defensar els interessos econòmics del Regne Unit. Però més que defensar el lobby de la City, va defensar el lobby de l'ala més conservadora i euroescèptica del seu partit. Darrerament, alguns tories han demanat convocar un referèndum plantejant la sortida de la UE i algun d'ells ha dit que seria millor semblar-se a Suïssa. Tampoc és un misteri el moviment del premierbritànic tenint en compte que el seus votants són majoritàriament euroescèptics.

No obstant això, el seu soci de govern i viceprimer ministre, el lliberal Nick Clegg, no va acudirahir a la sessió parlamentària en que Cameron havia de donar explicacions sobre la seva posició, assenyalant així el seu desacord. Els lliberals són el partit més europeista del Regne Unit però també formen part de la coalició que governa el país. Amb això, el distanciament no només podria ser amb Brussel·les sinó també en el 10 de Downing Street.

Europa da un paso al frente

Los países de la Unión Europea aprueban un nuevo pacto fiscal para salvar el euro a instancias de un Reino Unido que se aísla

Tras una semana intensa, el Viejo Continente ha cerrado una cumbre clave para el futuro de su moneda única, el euro. El pacto alcanzado por todos los Estados miembros a excepción del Reino Unido, garantiza un mayor rigor presupuestario – es decir, más austeridad – en las cuentas públicas y deja en manos del Banco Central Europeo la solución a la crisis de la deuda soberana.

En los últimos meses Europa ha estado viviendo un auténtico terremoto que de momento ya se ha llevado por delante a los ejecutivos de Grecia e Italia siendo substituidos por gobiernos tecnócratas. El epicentro del seísmo es el gran nivel de deuda pública que acumulan  los países de la UE, especialmente los del sur. A causa de la crisis económica mundial i del alto nivel de paro, el déficit presupuestario de dichos países se ha disparado y las perspectivas de acabar con la deuda no son nada esperanzadoras. En consecuencia, la credibilidad del euro frente a los mercados se ha visto muy afectada, situando a la moneda única al borde del precipicio.

El próximo presidente español, Mariano Rajoy (centro), a espaldas
de Merkel y Sarkozy (primer plano)./DIEGO CRESPO (PP)

Con el tiempo en contra, la reacción de Alemania y Francia ha sido decisiva estos días. La canciller alemana, Angela Merkel, y el presidente francés, Nicolás Sarkozy, se reunieron a lo largo del último mes perfilando cuales debían ser los pasos a dar durante la cumbre de Bruselas del pasado viernes. La estrategia de Merkel pasaba por imponer la austeridad fiscal a toda la zona euro bajo duras sanciones por incumplimiento y por renunciar a los eurobonos (emisión conjunta de deuda pública). Por su parte, Sarkozy rechazaba otorgar más poder a Bruselas. La pareja de mandatarios, que ya son conocidos como “Merkozy”, coincidió en que la decisión debe ser tomada por los 27 países de la UE o, por lo menos, por los 17 de la eurozona.

No obstante, esto supondría crear dos clases diferentes de Estados miembros. Por esta razón, esta opción fue descartada por los líderes conservadores continentales durante el Congreso del Partido Popular Europeo celebrado en Marsella en la víspera de la cumbre de Bruselas. El primer ministro polaco, Donald Tusk, rechazó de pleno “una Europa a dos velocidades”. Por su parte, un apocalíptico Sarkozy avisó que si no se llegaba a un acuerdo la UE “no tendrá una segunda oportunidad”.

David Cameron (centro), mira de reojo a Nicolás Sarkozy. /THIERRY ROGE (Reuters)

Llegado el día de la cumbre, el primer ministro David Cameron pedía, a cambio de no ejercer su derecho a veto, no someterse a las reformas financieras alcanzadas con tal de defender la categoría de capital económica de Londres. Al no llegar a acuerdo alguno con sus socios europeos, el Premier británico fue apartado de las negociaciones (y poco a poco también lo será de la UE) y la reforma se firmó con el apoyo de los 17 de la eurozona y de los otros Estados miembros. En resumen, se dio soporte a un nuevo pacto fiscal que, como pedía Merkel, obligará a las Administraciones a cumplir la “regla de oro” de no superar un 3% de déficit público o el 60% de deuda. Además también se fortaleció la coordinación en políticas fiscales y el refuerzo y aceleración de la entrada en vigor del fondo de rescate permanente (el llamado MEDE). El BCE y el FMI dieron también su visto bueno sobre las decisiones tomadas en Bruselas y Mario Draghi, presidente del BCE, prometió mayor implicación.

*Aquesta entrada pertany a un exercici per l'assignatura de Fonts Periodístiques i està redactada des del punt de vista d'un corresponsal d'un diari llatinoamericà.

Poder absolut, majoria relativa

És una evidència que quan Mariano Rajoy formi govern d’aquí un mes no li farà falta cap soci per tirar endavant el seu programa, sigui quin sigui. Amb 186 escons – la majoria absoluta de la cambra esta fixada 176 – el Partit Popular gaudirà de la majoria absoluta més ampla de la seva història i segona més gran de la jove democràcia espanyola, per darrere del rècord dels 202 diputats de Felipe González el 1982.

A simple vista, i si ens deixem guiar pels titulars de la premsa, podem afirmar que el PP va arrasar. Va triturar el PSOE. I va deixar clar que el país ha votat a favor del “cambio” que en teoria representa Rajoy i la seva comitiva. Per si ens quedava algun dubte, les xifres de la cambra ens ho confirmen: els populars passen de 154 escons a 186. El PSOE de 169 a 110. Encara dubteu que la victòria del PP fou aclaparadora?

Doncs jo, que m’he pres la molèstia de contrastar algunes xifres, sí que ho poso en dubte. Els resultats del Partit Popular no foren bons perquè els espanyols van decidir al uníson triar a Mariano Rajoy com a president, foren bons perquè la gent va optar per castigar el PSOE i per votar a partits minoritaris.

Rajoy obté majoria absoluta obtenint només 500.000 vots més que el 2008

La majoria no vota el PP

Mirem les xifres: el PP passa de rebre 10.278.010 vots el 2008 a rebre’n 10.830.693, un 5,4% més, però va augmentar un 20,8% els seus parlamentaris. El PSOE, en canvi, va perdre un 38,2% de vots (això vol dir que 1 de cada 3 votants socialistes els van girar l’esquena) i es va quedar sense el 34,9% dels seus diputats. I els altres partits? Cap d’ells a perdut vots i els que n’han perdut, han aconseguit mantenir el nombre d’escons (és el cas d’ERC, de CC i del BNG). Alguns partits com IU, UPyD i PACMA han doblat el nombre de votants i, curiosament, els dos partits minoritaris que més s’han desplomant han estat els feixistes Falange Española i Democracia Nacional, que han perdut més de 10.000 vots (els haurà absorbit el PP?).

Tots aquests càlculs estan realitzats sobre el total del vots vàlids a candidatures polítiques, és a dir, que representa la voluntat del 51,6% de la població d’Espanya. La resta són les persones que no poden votar (23,9%), els que es van abstenir (20,65%), els que van votar en blanc (0,7%) i els que van votar nul (0,67%). Per tant, si d’aquest 51,6% el PP representa el 44,62% dels vots... arribem a la conclusió que els populars són la opció triada pel 23,03% dels espanyols. En canvi tenen el poder del 53,14% del Congrés del Diputats, la cambra que representa el poble espanyol.

Gràfic explicatiu dels càlculs què hem seguit abans. Per abstenció obligada entenem a tots aquells que no
entren en el cens electoral. Font: pròpia.

El sistema menys dolent de tots

El què és cert és que el Partit Popular ha estat la força política més votada i la que, amb justícia, governarà. El nostre sistema electoral no és perfecte – que li preguntin a IU i a UPyD. És injust que un vot tingui un pes diferent en depèn quines províncies, però també cal recordar que no votem qui serà el president espanyol, votem al llista de diputats que volem que representi a la nostra província. Per això, cada circumscripció ha d’ajustar quants vots calen per que s’esculli un representant, ja que aquests han de ser proporcionals a la població de la província.

El que possiblement no sigui tant just, tenint en compte les xifres que hem repassat, és que el PP tingui carta blanca per fer el que vulgui, sense necessitar – a priori – l’opinió de cap altre partit, quan només representa la meitat dels votants. I també cal qüestionar-se si és bo o dolent que un govern tingui poder absolut en temps de crisi. Pels mercats (i Merkel) segur què és bo que hi hagi algú que apliqui les retallades que demanen sense que ningú s’hi oposi. Però, que apliquin mesures que afectaran a tothom, quan la majoria dels espanyols no ha votat el PP és tant democràtic com les urnes han determinat? Si més no, com va dir Winston Churchill en el seu dia: “la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics”. També depèn del tipus de democràcia, dic jo.

Obama, únic rival d'Obama

Cap candidat republicà a la Casa Blanca sembla que destaqui el suficient com per poder acabar amb un Obama en hores baixes

Barack Obama, el President número 44 dels Estats Units, no travessa el seu millor moment. Una recent enquesta realitzada pel New York Times revela que 9 de cada 10 americans no està conforme amb la gestió del govern. La popularitat d’Obama ha baixat fins el 40%. No obstant això, es presenta a la reelecció conscient que no està passant pel seu millor moment i que no ha aconseguit materialitzar la il·lusió creada pel seu “Yes we can”.

La campanya electoral de les presidencials del 2012 no ha fet més que començar -  de fet va començar a l’abril (i aquí ens queixem que dura massa!) – i els republicans estan atrapats en unes primàries interminables, de les quals, encara no està massa clar si sortirà un candidat suficientment fort com per tombar Obama. A l’últim debat televisat van participar 7 candidats. Però la veritable lluita es troba entre tres: MittRomney, Herman Cain i Rick Perry.

Aquest últim ha estat el focus d’atenció al llarg de tota la setmana després d’haver posat la pota fins el fons. L’actual governador de Texas estava exposant quins departaments governamentals eliminaria si fos president quan, al arribar al tercer, és va quedar en blanc. El lapsus va durar 45 lamentables segons. I no content amb això, Perry va acudir al late show de Letterman (un dels més populars del país) disposa’t a seguir amb la broma i riure-se’n d’ell mateix.

Rick Perry i el seu desastrós lapsus.

Les 10 excuses de Rick Perry (no és cap imitador).

L’altre candidat que està patint una davallada en les enquestes és Herman Cain. I això després del seu imprevisible ascens el passat mes d’octubre. Cain és un multimilionari empresari, sense cap experiència política. Amb un proposta senzilla basada en reduir al 9% diferents impostos i amb un toc d’humilitat i sentit de l’humor, es va fer lloc fins arribar a disputar-li el lloc a Romney, el candidat més ferm fins el moment. Però una acusació d’abús sexual per part d’una ex-empleada seva l’està fent molt de mal a la seva imatge, tot i que ell argumenta que darrere d’aquesta acusació s’hi amaga Perry.

Herman Cain és el president d'una cadena de menjar ràpid.
Font: lifenews.com

Darrere del foc creuat entre Perry i Cain es troba Mitt Romney, exgovernador de Massachusetts  i, com he dit, el que té més números de ser el rival d’Obama. Romney, però, també té coixeja per una banda. Després d’haver estat candidat en diferents ocasions i per diferents càrrecs, s’ha guanyat fama d’oportunista. Per exemple, quan es va presentar per governar Massachusetts (un Estat tradicionalment demòcrata) es va decantar a favor de l’avortament i ara que es perfila com a candidat republicà a la Casa Blanca, s’hi mostra en contra. Però tot sigui per aconseguir el favor del votant republicà. Ja que és això el que li està fallant. Romney, tot i encapçalar les enquestes, no aconsegueix apassionar als votants, cosa que el perjudicarà quan arribi el moment de la veritat front les urnes.

Mitt Romney (esquerra) segueix per davant de
 Rick Perry (dreta) en les enquestes.
Font: lavanguardia.es

La que sí comptava amb el fervor de les masses, especialment dels ultra-conservadors del TeaParty, era Sarah Palin. L’exgovernadora d’Alaska va renunciar aquest estiu a la carrera presidencial, va decidir esperar un poc més a donar el pas. Però l’estil de Palin – una dona que confia Àfrica amb un país - ha calat en la política americana. El baix nivell, tant intel·lectual com carismàtic, dels actuals candidats republicans, com assenyalen els experts, ho demostra. Si la tendència “palinitzadora” segueix, Bush semblarà tot un Kennedy o un Reagan al costat d’aquests.
  

Massacre entre indígenes de l’amazònia equatoriana

 Per: Daniel Sainz de Aja Valls

La Reserva Nacional de Yasuní, en plena selva amazònica, s’ha tenyit de sang aquest dimecres després del brutal atac d’una tribu local, els Tigüino, a una altra de la mateixa ètnia, els Tagaeri. El nombre de morts, tots ells decapitats, podria rondar entre els 52 i 60, com ha pogut avançar la Confederació de Nacionalitats Indígenes del Ecuador. Entre els cadàvers també es trobaven dones i nens. El nombre exacte de víctimes encara està de pendent de ser confirmat, ja que les autoritats de la regió no han pogut accedir al lloc dels fets degut a la dificultat del terreny. 

Indis Huaorani. www.soludept.com

Membres de la Organització Nacional Huaorani, ètnia a la qual pertanyen les dos tribus, creuen que l’atac es va produir prop del riu Tiwino, al límit entre les provincies de Pastaza i Orellana. També han pogut confirmar l’assasinat de més membres de la tribu Tagaeri, aquest cop guerrers.

Fins ara no s’havien produit atacs entre membres de la mateixa ètnia Huaorani. El President de la ONHAE, Armando Boya, creu que les empreses interessades en la tala d'abres de l’Amazones podrien ser responsables d’aquests succesos. La industrialització de les zones del voltant i la explotació de la selva (rica en fusta i recursos fòssils) està posant en perill les tribus huoarani. Segon l’Assosiació de Dones Huaorani de l’Amazones , si aquest procès no s’atura podríen venir més morts. 

Riu Tiwino. www.hoy.com

Els indis Huaorani habiten la una extensió de selva d’uns 6.125,6 quilòmetres quadrats, que pertany a la Reserva Nacional de Yasuní. Aquesta reserva fou declarada Bio-Reserva i Herència Cultural per la UNESCO i l'àrea on viuen els indis està considerada "intangible" pel govern equatorià, és a dir, està protegida de tot tipus d'explotacions petrolieres i forestals.

Ver mapa más grande

La zona habitada pels indis Huaorani es troba en la zona més meridional del Parc

Nacional Yasuní, al voltant del riu Tiwino (línia de punts).  

 *Aquesta entrada forma part d'una pràctica de l'assignatura d'Escriptura Multimèdia.

Amaiur canalitza la eufòria abertzale

La nova marca independentista podria igualar al PNB en nombre d’escons

Després del cessament de la violència terrorista, el camí de l’independentisme a Euskadi s’ha quedat sense pedres a l’asfalt. Ara només hi ha la paraula i la democràcia, terrenys on l’esquerra abertzale ja ha començat a recollir els seus primers fruits amb Bildu i on espera seguir fent-ho amb Amaiur, la nova coalició sobiranista i socialista que es presenta a les eleccions generals.

"Eraiki zubia" o tendint ponts, és el lema d'Amaiur. facebook/amaiur

L’independentisme al País Basc es va llevar els complexos de sobre gràcies al rotund èxit de Bildu – coalició formada per Eusko Alkartasuna, Alternatiba i altres grups d’esquerres i abertzales – als darrers comicis del maig, on es va quedar a només un 5% de vots d’igualar al PNB. Van aconseguir 123 alcaldies, entre elles les de Sant Sebastià i la Diputació de Guipúscoa. Només quedava treure’s de sobre l’estigma d’ETA i quan la banda va fer públic que deixaven les armes, una eufòria continguda va recorre les verdes terres basques.

Per molts, encara no s’ha donat el pas definitiu. Encara falta que la banda terrorista es dissolgui, però l’esquerra abertzale a guanyat en credibilitat. Sortu ha estat l’últim intent polític fracassat, justament per haver estat acusats de seguir els passos de Batasuna, els quals estaven relacionats amb ETA. No obstant, Bildu s’hi va desmarcar d’altres organitzacions abertzales il·legalitzades i Amaiur neix sense l’ombra del terrorisme.

Iñaki Antigüedad, cap de llista per Biscaia i cap visible d'Amaiur. facebook /amaiur

En aquest context, Amaiur – que aglutina, igual que Bildu, a Eusko Alkartasun, Alternatiba, la recent incorporada Aralar i altres independents abertzales – vol aprofitar l’èxit (o això sembla pel moment) del procés de pau a Euskadi i presentar-se a Madrid com una força a tenir en consideració. Les darreres estimacions fetes per Sigma-Dos pel diari El Mundo situen a Amaiur amb 4 escons (26 d’octubre), mentre que 3 dies abans (23 d’octubre) en preveien 2. Segons les enquestes realitzades, Amaiur es quedaria a un escó del PNB. No obstant això, els més optimistes apunten que podria igualar als nacionalistes. 

Pablo Hasél, l'últim pres polític

El passat dimarts 4, el raper lleidatà Pau Rivadulla, més conegut com Pablo Hasél va ser detingut en ple carrer per dos agents de la Policia Nacional quan es dirigia a gravar el seu nou disc. El van esposar i el van conduir per la força a la seua casa, on es trobava la seua família. Els policies van escorcollar la llar familiar i es van endur llibres i el seu ordinador, fins i tot, el del seus pares i el de la seua germana. Després el van dur fins a Madrid dins d'un furgó policial i el van tancar a la presó de l'Audiència Nacional a la espera de passar a disposició judicial. Finalment, aquest dijous ha estat posat en llibertat provisional sense fiança. Tot i que haurà de presentar-se al jutjat de Lleida un cop al mes. Però, com un cantat de hip hop pot arribar a ser detingut en ple carrer i ser acusat de fer apologia del terrorisme?

Pablo Hasél, ahir a la surtida de l'Audiència Nacional. Europa Press

Sí, apologia del terrorisme. Per cantar unes lletres que critiquen a la monarquia, al govern, als polítics, als mercats i que elogien accions anarquistes - com una on enalteix la figura d'un atracador de bancs o als membres del Grapo - i antifeixistes. Algunes estrofes són més fortes que d'altres. Per exemple, en la cançó "Muerte a los Borbones", en un moment diu que sol somniar que el rei vola pels aires; en el tema  "No me da pena tu tiro en la nuca" diu que li fa més pena el "chaval que muere bombardeado" o "el que muere en una patera" que el tret en la nunca d'un "socialisto", d'un "pepero" o d'un "banquero"; i en una estrofa de "Libertad presos políticos" fa la següent rima: "allá fuera prefieren al Canto del Bobo que pensar com mi CD; me importa menos que la muerte de concejales del PP". 

Segons l'article 578 del Codi Penal espanyol, l'apologia del terrorisme consisteix en enaltir o justificar qualsevol acte terrorista i menysprear a les víctimes per qualsevol mitjà de comunicació. Se pot arribar a castigar amb dos anys de presó. És a dir, que em de vigilar amb què diem i amb quines ideologies simpatitzem perquè podem acabar una bona temporadeta a l'ombra, com li ha estat a punt de passar a Hasél. Possiblement no hagi tingut aquest destí degut a l'onada de protestes tant per internet com al carrer. 

Pensament "il·legal"

Cal tenir respecte a les víctmes innocents - i a les que tenien relació amb el conflicte, també, per suposat - del terrorisme, això ningú ho dubta, ni el mateix Pablo Hasél, que en cap moment menysprea a les vícitmes d'ETA. Però en un país democràtic i lliure no hauria d'estar perseguit simpatitzar ideològicament amb els plantejaments que aquestes bandes armades presenten. Ser comunista o anarquista mai ha estat ben vist, i ser militant antifeixista i anticapitalista, molt menys.

Particular homenatge del dibuixant de diari electrònic kaos en la red, Juan Kalvellido. kalvellido.net

Les lletres de Hasél, però, no només parlen d'acabar amb els Borbons, també denuncien el bipartidisme, l'explotació laboral, les detencions polítiques (com ha acabat estant la seua), l'enverinament dels mitjans de comunicació, el poder dels mercats i dels bancs, les desigualtats socials, la marginació dels immigrants, la corrupció política i judicial, el masclisme, el negoci de les armes entre Espanya i Istrael, etc. 

Però tant la justícia com els mitjans van preferir posar els focus en estrofes tant escandaloses com les ja citades en lloc d'escoltar d'altres: "soy el que quiere igualdad pero no reinado"; "No me digas que hablando de cambios te asusto, lo radical es aceptar este mundo tan injusto"; "El PSOE no se queda corto, es otro terrorismo. Estará a favor del aborto, pero mata niños palestinos"; "Hoy esto no sería un nido de incultura crónica, si profesores no explican el porque real del hambre"; "el Vaticano no tiene más religión que la de los billetes"; "mientras la sanidad i la educación se mueren de asco, ahora centrad la atención en ETA i el País Vasco". 

Repressió per a tots?

El cas de Pablo Hasél no és el primer, ni molt menys. En altres ocasions hem vist com la justícia espanyola censurava i represaliava expressions en contra de la corona o contra altres integrants de l'establishment espanyol. Recordeu, sinó, el segrest d'aquell número de la revista El Jueves que en portada mostrava als Prínceps d'Astúries en plena "faena". Recordem també el cas de la cançó del grup català Islam que deia que matarien a Pilar Rahola i que fou retirada del youtube després que la tertuliana ho denunciés. Encara més: per cremar un tros de paper on surt retratat el rei pots ser detingut i arribar a pagar un multa de quasi 3.000 euros (uns diners que pocs poden permetre's el luxe de gastar). I la última: per insultar els prínceps també pots ser detingut, tal com li va passar a un regidor basc del PSE.

La fiscalia demanava 1 any i 3 mesos de presó i el jutge, com que el contesten en català, enten que volen guardar silenci. TVE 24h

En canvi, fent un ràpida cerca per youtube, trobem multitud de grups de música neonazis que fan apologia del feixisme i del racisme i que, feliçment, segueixen rebent visites dia rere dia. Els grups d'ultradreta campen al seu gust pel ciberespai. Per suposat que molts grups neonazis acaben desmantellats per la policia. Els telediaris sempre s'encarreguen de mostrar-ho. Però aquests grups solen posseir armes de foc i armes blanques, motiu més que suficient per a que intervingui la policia. Però quan l'única arma és la paraula també cal aplicar la "justícia", com han fet en Hasél? Perquè no fan el mateix amb grups de punk com Estirpe Imperial? Aquest grup, que té molt d'èxit en els entorns skin-heads, llueix lletres del tipus "Guerra en las calles, el asfalto se tiñe otra vez" (Morir o vencer) o dedica sincers homenatges al seu ídol inspirador, Hitler. Altres grups, com Estandarte 88, són més directes: "Piensa bien hermano blanco, esta es nuestra nación; esta infestada por hebreos, no queremos esta invasión"; "Nuestro punto de mira es el sionismo, hemos de luchar".

"Si mañana me detienen, solo me darán mas voz"
Això diu una de les lletres de Pablo Hasél i, com si fos una premonició, així ha estat. Només cal veure les estadístiques de les seues tres cançons més escoltades al youtube, que al mateix temps són les que contenen les lletres objectes de la polèmica: "Muerte a los Borbones", "Democracia su Puta Madre" i "Libertad Presos Políticos". Doncs bé, si mirem quantes visites tenien aquestes cançons abans de la detenció de Hasél, veiem que situen vora les 25.000, 15.000 i 25.000 respectivament. Però en els últims 3 dies Hasél a doblat la seua audiència i ara han rebut una mitja de 50.000 visites cadascuna. Així que, tal i com va passar amb el cas de la revista El Jueves, la medicina que ha volgut aplicar la "justícia" a resultat ser pitjor que la enefermetat. 

"La represión existe

esto no es ciencia ficción

la realidad es triste

no me silenciarás cabrón"

-Pablo Hasél

Un "he tornat" i un "fins sempre més"

Benvolguts i benvolgudes tots i totes!

Després de tant de temps d'inactivitat vacacional i sabàtica per fi torno a escriure al bloc. Si no ho he fet abans és perquè estava plantejant fer-li un rentat de cara i canviar algunes coses. De moment ja he canviat el format i el pròxim serà canviar el nom, que l'actual no m'acabava de fer el pes...

Però no només li vull donar un nou aspecte sinó també explorar i aprofundir més en les possibilitats d'aquest mitjà tant meravellós com és internet. Això sí, l'estil no el canvio per res! Seguiré escrivint en català (no feia falta dir-ho) i seguiré escrivint del que ens ocupa i preocupa en clau ebrenca, republicana i catalanista. Com no!

I volia començar aquesta nova etapa recordant a un personatge que, professionalment, significa molt per mi, Jordi Dauder. L'actor badaloní, que ens va deixar el passat dia 15 de setembre, va ser la meua primera noticia com a periodista i després d'haver conegut més coses sobre ell encara l'admiro més. Si vos sona el seu nom, segur que us sona (i mai millor dit) la seua veu, doncs és el doblador de l'Emperador Palpatine a la saga Star Wars i ha posat veu a molts altres personatges. També va ser un dels protagonistes de la sèrie de TV3 Nissaga de Poder i actualment el podem veure a les pantalles en la seva darrera i pòstuma pel·lícula, Catalunya Über Alles, on interpreta un polític amb moltes semblances al nostre estimat Anglada.

Aquí vos deixo el magnífic discurs que pronuncià quan li van donar el Gaudí d'Honor l'any passat. "Gaudiu-lo":

 Jordi Dauder, descansi en pau.
Salut i República!

Vet aquí la torrada mental de Quim Monzó

Resposta a l'article de Quim Monzó sobre les acampades. Serà enviat a La Vanguardia.

Des de que vaig llegir l’article del senyor Quim Monzó sobre les acampades (“Vet aquí l’spanish revolution” del 19 de maig) estic doblement indignat. Per una banda, perquè participo en el moviment dels “indignats” i per l’altra perquè em va indignar la manera en què Monzó es refereix a les acampades i frivolitza amb les diverses manifestacions què es feren per tot l’Estat.

El cas és que, en el seu article, Quim Monzó no demostra ni saber en què consisteix aquest moviment ni tan sols haver-se esforçat en esbrinar-ho. De fet, la seva addicció al twitter és tal que enlloc de sortir a fer un tomb per Plaça Catalunya a informar-se, va decidir que amb llegir un bon grapat de tuits ja en tenia suficient per fer-se una idea. El que va poder aprendre de les piulades dels “indignats” pot servir per discutir el tema al bar, però quan es tracta d’un espai a La Vanguardia, encara que sigui d’opinió, crec que mereix un poc més de dedicació.

La seva “torrada mental” es demostra quan generalitza després de criticar quelcom tant absurd com un tuit (un sol d’entre milers) que reclama nacionalitzar la banca i sortir de la UE. Però l’argument més ridícul, sense cap mena de dubtes, és el trobar incoherent el nom del hashtag (#spanishrevolution). En primer lloc, perquè no és l’única etiqueta que hi ha a twitter sobre el moviment del 15 de maig. És més, el dia 18 – imagino que fou el dia en què va escriure l’article – ja es podia trobar com a trending topic #acampadasol i, més endavant, #acampadabcn. I per suposat que tots sabem que no s’està fent cap revolució. Que estigui tranquil Quim Monzó, el populatxo no començarà a guillotinar els polítics que tant li fan perbocar. Perquè potser una revolució no es fa amb el 0,0037% de la població es va manifestar el 15-M, però ningú pot negar que el nombre “d’indignats” que, a hores d’ara, acampen, es passegen per les places, que assisteixen a les assemblees i que donen suport a través de la xarxa supera amb escreix els 150.000. Fins i tot Felip Puig deu estar d’acord amb això.

També sembla molt demagògic insinuar que els acampats pretenen acabar amb el sistema democràtic o promoure l’abstenció . Que em digui, si us plau, on ha llegit aquesta bajanada. El que es proposa és no votar als partits majoritaris, els que ara ocupen el poder, ja que la societat en general es sent molt llunyana als polítics que els representen. És clar que Monzó no disposava d’una màquina del temps que el permetés veure que la participació, en aquestes municipals, va pujar del 63,97% del 2007 al 66,23%. I tampoc va poder saber en el moment d’escriure el desafortunat escrit que també van créixer els vots nuls i els vots als partits minoritaris. Per exemple, Escons en Blanc va obtenir 4 regidors en tota Catalunya.

Al menys és d’agrair que a La Vanguardia parlin de les acampades, ja que fins el dia 18 aquest diari no se’n va fer ressò i va obviar, el dilluns 16, la manifestació que reuní a Barcelona al menys 10.000 persones. Però clar, només representen un 0,61% dels barcelonins. 

Com sobreviure a Canaletes si no ets culé

La festa blaugrana és un dels espectacles amb gen barceloní 

que ningú s’hauria de perdre

Barcelona, a principis del segle XX era coneguda com “la ciutat de les bombes” degut a l’alta conflictivitat obrera. Des d’aquells temps, a la ciutat comtal és freqüent que la gent es mobilitzi massivament per defensar el que és seu. Un dels elements més definidors de Barcelona, la passió pel futbol, també aconsegueix treure als carrers l’esperit d’aquella ciutat combativa. No obstant, hi ha alguns cafres que es prenen aquest enunciat al peu de la lletra i entenen que sortir al carrer per celebrar una victòria és sortir a combatre contra el mobiliari urbà i els comerços.

Amb violents o sense, una nit a Canaletes és una experiència recomanable fins i tot per als madridistes.

BARCELONA. De Bleeckere, l’àrbitre belga, s’emporta el xiulet a la boca i assenyala el final del partit de tornada de la semifinal de Champions League disputada entre el FC Barcelona i el Reial Madrid. El marcador assenyala un empat a 1, gols de Pedro i Marcelo. A l’anada, havia estat el Barça el vencedor amb un 0 a 2 i, per tant, es classifica per la final de Wembley. El món blaugrana torna a somiar, en aquell instant, en tornar a aixecar l’orelluda cap al cel de Londres. El Madrid i Mourinho, en canvi, se’n tornen cap a casa amb la sensació d’un partit condicionat per l’arbitratge. Però, al cap i a la fi, tot són interpretacions i el què és cert és que qui fa més gols guanya.

            

El cas és que en aquesta nit de dimarts els merengues se’n aniran a dormir aviat – demà tornarà a sortir el sol i el futbol no estalvia a ningú d’haver d’anar a la feina – mentre que els culers deixaran la son per més endavant, per quan tornin de celebrar la victòria. Però com sempre ha d’haver l’excepció que confirmi la regla, allà estava un madridista de pro enmig de la marea blaugrana que rodejava la font de Canaletes.

            

Tenir amics del Barça i anar a veure el futbol amb ells suposa plantejar-se l'opció d’acompanyar-los a Canaletes tot i anar contra els principis del madridisme. Com que pot ser una experiència curiosa o divertida, no hi ha cap inconvenient en anar-hi. Digueu-li masoquisme si voleu.

           

Mentre els jugadors eren a la gespa, no es veia ni una ànima pel carrer. La suma de la pluja i d’un Barça – Madrid són raons suficients com per mantenir a la major part d’una ciutat d’un milió d’habitants tancats a casa o al bar. Però quan ja passen vint minuts del final del partit, la ciutat comtal sembla haver embogit. Des del Carrer Marina s’escolten els coets que llencen des de Plaça Catalunya i un bon grapat de cotxes que apareixen per totes direccions fan sonar el clàxon mentre els passatgers canten cançons que evoquen a la mare de Mourinho o d’algun dels altres portuguesos del Madrid. Per la vorera es dóna gairebé la mateixa escena: grups de joves disfressats de futbolistes entonen un extens repertori de càntics dedicats d’allò més divertits a l’etern rival.

En pocs minuts, el carrer es va omplir de 

culers que cantaven a la mare de Mourinho

La marea humana es fa més densa en la boca del metro. És obvi que tots van en direcció a Plaça Catalunya. Després de validar el bitllet i baixar a l’andana, els presents escolten per megafonia una veu que els informa que la Línia 3 del metro, a partir de Maria Cristina, es troba fora de servei perquè algú a caigut a la via i el comboi l’ha atropellat. És fàcil imaginar l’andana col·lapsada per la gent que sortia del Camp Nou i les espentes continues mentre el tren s’anava apropant a l’estació.

           

Dins del metro, seguien els càntics per part d’un grup de noies que, com la majoria dels passatgers, baixen a Plaça Catalunya. Al sortir a l’exterior de l’estació per la boca de Rambla Catalunya, a l’altre extrem de la plaça, ja es noten les vibracions de les milers de veus que criden i maleeixen el nom del rival i, un cop més, del seu entrenador. Pels carrers que desemboquen a la plaça, la Guardia Urbana i els Mossos d’Esquadra vigilen atentament que no s’hi produeixin altercats violents. Al carrer Pelai, s’hi troben almenys 12 unitats mòbils dels Mossos. Però en cap moment impedeixen que els bèsties de sempre es pengin de la font, de la farola del costat i d’un arbre.

            

Una gentada va omplir els voltants de la font de Canaletes.

A partir del pas de vianants que separa les Rambles amb la Plaça Catalunya comença el mar d’aficionats culers que inunda el lloc. Mentrestant, segueixen acudint riuades de gent, molts d’ells turistes que s’han deixat contagiar per la eufòria barcelonista. Un cop dins de la melé, es fa molt difícil avançar. L’únic punt de referència és el gamberro que està pujant la farola. A més, el fet de no ser l’únic que vol avançar o retrocedir complica encara més les coses. En aquests moments és quan cal endur-se les mans a les butxaques i comprovar que no ens han pres res. Perquè entre tanta gent s’hi poden trobar a certs personatges solitaris que, sense anar vestides del Barça ni sense tenir els ànims eufòrics, es dediquen a passejar entre la gent com si se’ls hagués perdut alguna cosa... sospitós, no?

Els incívics de sempre van començar la nit 

llençant un petard contra els seus companys culers

Els càntics no paren. No hi ha descans. Quan s’acaba un, un personatge anònim comença a pronunciar la primera estrofa i de cop més de mil persones el segueixen. Entre tants bots i espentes, els violents aprofiten per començar a fer de les seves. La primera és contra els seus propis camarades culers, llençant un petard amb la metxa encesa enmig de la gentada. De cop es forma un cercle al voltant de l’explosiu, caient molta gent al terra a causa de les espentes. Després del boom, l’espai buit s’esborra.

L’altre ingredient incendiari d’aquest còctel eren les llums de les bengales. La mateixa font de Canaletes estava envoltada contínuament d’una cortina de fum vermell i, més endavant, els que portaven bengales van distribuir-se per tota la Rambla. La presència d’aficionats radicals cada cop és més gran. Em pregunto que passaria si algú es passegés amb la samarreta blanca. L’insultarien? El pegarien? Li clavarien una pallissa? Qui sap. Una cosa és anar per curiositat i l’altra és anar a jugar-se la vida.

Els brètols de sempre, van tornar a ser la notícia.

            

Quan ja és gairebé la una del matí de dimecres, la zona és encara més plena de gent i, pocs minuts després un grup de radicals s’ajunten a sota del balcó on està allotjada la premsa esportiva. Pel que es veu a les imatges mostrades per televisió, els objectes que arriben a l’interior de l’hotel llençats des del carrer van des de llaunes de cervesa fins a pedres o bengales. Els periodistes no poden ni apropar-se al balcó i finalment els mossos actuen amb contundència. Al cap d’una estona, els furgons de la policia autonòmica, amb l’ajut d’alguns agents secrets, detenen a un parell d’ultres culers i obliguen a la resta a dispersar-se Rambla avall.

L’hotel de la premsa esportiva va ser atacat amb bengales i pedres

            

A la parada del bus, el noi madridista té calor i es lleva el jersei que li cobria la samarreta del Reial Madrid. Només són ell i un amic seu a la parada. Abans que es pugui tornar a tapar l’escut odiat, una pilota cau a prop de la marquesina. Se’ls havia escapat a un grup de culers que jugaven pel mig del carrer aprofitant que estava tallat. El merengue s’aixeca, davant la cara de sorpresa dels barcelonistes, i d’un xut els torna l’esfèric tot dient: “sense rancor, okey?”. 

Helena Rakosnik: "Segueixo sent la mateixa Helena de sempre"

La esposa d’Artur Mas reconeix que encara que la seva vida ha canviat des de que els seu marit és president, ella s’ha sabut adaptar

per Pedro Jordana, Sergio Ripollés, Ferran Sardans, Ivan Riente i Daniel Sainz de Aja

En un aparador d’aquells elegants, una lluminosa impressora comparteix protagonisme amb una col·lecció de impol·luts llibres de consulta esporàdica i enquadernació de cuir. Una cortina tapa el majestuós finestral des d’on es filtra el xivarri barceloní, la música ambient de la sala. A l’esquerra, una gegantina senyera culmina la barrocositat del despatx. Dues cadires negres precedeixen una taula de vidre opac i plena de papers en desordre ordenat. Darrere del monitor de l’ordenador surten les ulleres de la, probablement, dona més influent del país. Helena Rakosnik, esposa del President de la Generalitat, tècnica dels transports Metropolitans de Barcelona i mare de tres fills.

Helena Rakosnik, esposa del President de Catalunya,
treballadora i mare de tres fills. Font: google

• Helena Rakosnik Tomé
• Nascuda a Barcelona l’any 1957
• Dona del President de la Generalitat, Artur Mas
• Tècnica del transport municipal de Barcelona
• Mare de tres fills: Patricia, Albert i Artur 
• És Catòlica
• Li agrada fer-se la seva pròpia bijuteria

Senyora Helena Rakosnik, com ha canviat la seva la seva vida des que el seu marit, Artur Mas, és President de la Generalitat?

És obvi que la vida m'ha canviat una mica, encara que segueixo sent la mateixa Helena de sempre. Això sí, he hagut de saber compaginar la meva vida anterior i la vida d'ara, que em comporta molta intensitat de treball també. Sóc la mateixa de sempre, però és veritat que la vida m'està canviant, perquè ara tinc una major projecció encara que a vegades no sigui del tot conscient i, a més, continuo volent ser esposa, mare, filla, treballadora, dona i amiga. Ara m'hi vaig adaptant, però cal seguir vivint amb els peus a terra.

Pensa seguir l’exemple d’altres primeres dames com Sonsoles Espinosa, Anna Hernández o Diana Garrigosa i quedar-se en segon pla o es veu més com Marta Ferrusola, sempre prop del president Pujol?

Estic disposada a seguir sent la que sempre he estat, Helena Rakosnik. Ho he estat sempre i ho intentaré seguir sent. Sempre he estat al costat de l’Artur i només pretenc això, seguir estant al seu costat, donant suport al projecte de país que presideix, però mantenint la meva vida pròpia.

De què van parlar el senyor Mas i vostè moments abans de sortir al balcó del Majestic la nit del 28 de novembre?

Estàvem molt eufòrics i no parlàvem, recordo que només saludàvem i agraíem a la gent el seu suport. Realment va ser una nit màgica

“Sempre he estat al costat d’Artur i sempre donaré suport al seu projecte de país ”

Vostè va tenir un protagonisme inèdit al míting final de Barcelona, al Palau Sant Jordi. Va voler també marcar territori? (Aquesta frase va ser el punt més important de la conferencia d'Artur Mas al Saló Sant Jordi amb motiu dels 100 dies com a President de la Generalitat)

Sóc una persona molt impulsiva i va ser una cosa totalment improvisada. Quan ell em va dedicar aquelles paraules, només em va sortir d'anar a fer-li un petó. Em vaig trobar de cop a dalt de l'escenari, però va ser sense pensar-ho. No se si va ser correcte, però em va sortir així.

Es sent el “pal de paller” de l’Artur, com s’acostuma a dir?

El que em sento és la seva esposa, sempre al seu costat.

Vostè procedeix d'una família d'empresaris del sector del cartró...

A casa meva, el meu besavi dedicava al sector del cartró, però això no ho vaig viure, va ser abans de que jo naixés.

El seu cognom és d’origen txec, manté encara lligams familiars amb la República Txeca?

Avui en dia no hi tinc cap tipus de lligams, ja que va ser el meu rebesavi el que va venir aquí.

Parlem d’un tema d’actualitat com són les consultes independentistes. Va votar en el referèndum del 10-A?

Sí que vaig anar a votar, concretament ho vaig fer diumenge passat, el dia 10 d’Abril.

Creu justificades les crítiques a la posició del seu marit de separar la seva persona de la seva tasca de President i justificar així la manera de votar, gairebé clandestina?

Crec que l'Artur va fer bé d'anar a votar. Ho va fer com al qualsevol altre ciutadà de Barcelona, per això hi va anar precisament sense càmeres.

“L’Artur va fer bé d’anar a votar a les consultes perquè ho va fer com un ciutadà més”

Parlem de la seva homòloga als Estats Units, Michelle Obama. Què en pensa de la seva projecció?

D'entrada, és una dona que està sempre al costat del seu espòs i de la seva família. A més, també destacaria el seu suport incondicional al president nord-americà, tant en els assumptes institucionals com a l’hora d’estar al costat dels ciutadans. Es nota que creu en el projecte de país que proposa Obama i que l'encomana a la gent, implicant- s'hi en primera persona. Tot plegat, la fa una persona propera i accessible, i això és també un valor important per sí mateix.

Vostè treballa en el sector del Transport públic i volem fer una pregunta sobre això. Ha llegit el llibre del catedràtic Germà Bel "Espanya, capital Paris" (que diu, entre altres coses que no cal tants kilòmetres d'AVE, que la radialitat de les infraestructures espanyoles ofeguen el desenvolupament de l'estat i que el Govern Zapatero no té determinació per donar suport al Corredor Mediterrani).

Jo treballo organitzant tours privats del Barcelona Bus Turístic, el Tramvia Blau i el Telefèric de Montjuïc per a escoles, empreses i congressos, però, és a nivell de Barcelona. El llibre, però no l'he llegit. Tot i així, està clar que el Corredor Mediterrani és un projecte molt important i necessari, com tot el que ens dóna projecció internacional, per a exportar el que fem aquí. Infraestructures d'aquestes característiques potenciaran les empreses catalanes a l'exterior i ens connectaran directament al cor d'Europa i, en conseqüència, a tot el món.

Vostè es fumadora. Quina opinió té de la llei antitabac?

Home, fumo, pero molt poc. Aquesta llei ha fet que molts fumadors hagin deixat de fumar.

A casa seva es parla de política?

No gaire. Intentem desconnectar, però és obvi que n'acabem parlant algunes vegades, com qualsevol altra família. Però a casa parlem de coses normals, de temes relacionats amb els fills, de les goteres que hi ha hagut a casa o de com podem compaginar alguna trobada que hem preparat amb els amics pel cap de setmana. És normal, quan hi és ell intentem que desconnecti una mica.

Helena Rakosnik fou el principal suport d'Artur Mas durant la campanya
electoral del 2010. Font:google.

Té temps el President de col·laborar en les tasques de casa?

Sempre que esta a casa col·labora, però no sempre hi és.

A casa es veu el “Polònia”? Us agrada la imitació de l’Artur?

No el veiem sempre, però quan ho fem, ho fem amb humor.

Es coneguda la seva afició per dissenyar arracades i a seguir la moda. A què més dedica el seu temps lliure?

No dissenyo, només m'arreglo les arracades i igual que m'arreglo les arracades, arreglo un endoll o em faig un collaret. La veritat és que contra pronòstic sóc una dona molt manetes. I m'agrada la moda, especialment la moda que fan els dissenyadors catalans. Pel que fa al temps lliure, malauradament no tinc molt temps d'oci. Això sí, quan tinc algun moment m'agrada anar al cinema, fer esport i estar amb la família i els amics.