Adhesiu que regalava l'Ara,
una modificació del cartell original
de Josep Obiols de l'any 1920
Vull aprofitar aquests moments en què em bull la sang per deixar constància del meu rebuig a la sentència del Tribunal Suprem en la que insta a “reintroduir” el castellà com a llengua vehicular, de manera paritària amb el català, en les escoles i instituts de Catalunya. Això ha estat un cop baix. Un altre cop baix – cal remarcar “altre”. I més en aquests moments, quan estem canviant el govern. Difícil es presenta el debut de Mas.
El primer que em crida l’atenció és això de “reintroduir”, com han assenyalat aquest matí en la tertúlia de Catalunya Radio. Quan diu “reintroduir” s’estan referir a “tornar a introduir”, fins aquí arribem tots. Però, i això de tornar? Tornar als temps de la Dictadura? Tornar als primers temps de la Transició? Com els agradaria a molts “reintroduir” a Franco al poder...
D’altra banda m’ha sorprès molt el motiu de la sentència. Resulta que s’ha emès com a resposta a tres recursos que van presentar uns pares d’alumnes que volien que els seus fills rebessin l’educació en castellà. Vet aquí l’exemple de la realitat de Catalunya. El pes de les ciutats industrials en el conjunt del país. Com que alguns membres de la comunitat d’origen espanyol no s’han integrat bé – cal remarcar que molts són tan catalans com el timbaler del Bruc – ara ens tocarà pagar-ho al demès.
Als pobles, on el castellà només s’escolta en boca dels turistes, ens tocarà pagar la multiculturalitat de les ciutats. Però només la part dolenta d’aquesta multiculturalitat i a costa de la nostra llengua. Estan anant molt lluny, cada cop més. Però el pitjor de tot és que no podem fer res. Jo no sé quina legitimitat tenen aquests jutges. No sé qui els ha votat i tampoc sé si veritablement representen la voluntat de Catalunya. Només diré que la majoria d’aquests jutges són membres de la Associació de Professionals de la Magistratura, una agrupació de jutges de tall molt conservador.
Ara ens toca esperar. A esperar que el pròxim president, suposadament nacionalista, faci alguna cosa. Per què el sistema de la democràcia ja ens ha deixat dir la nostra en el futur de Catalunya. Un cop cada quatre anys ens deixen. Encara haurem de donar gràcies i tot. D’aquesta manera quan el poble es sent atacat té l’enorme sort de confiar la seva salvació als polítics, que tant els hi agrada llepar culs a Madrid. I a esperar. Sort que per la tele ens fiquen Sálvame i juga el Barça. Així l’espera no es fa tant feixuga.
Un altre cop més. Un altre atac més. Que li estan fent a la nostra llengua? Des de que sóc a Barcelona m’he donat compte de que el català és una llengua estranya en el seu país. Tots sabem parlar el castellà (no tenim més opció que aprendre’l) mentre que una gran part de la societat catalana no sap parlar el català. O no el saben parlar o no volen. Per què hi ha molta gent que salta de seguida a ficar-se la etiqueta de català per dir que no vol la independència però després no parla gens de català.
En la universitat, al menys en la facultat de comunicació de la UAB, el català també és llengua sense pàtria, perquè si a Catalunya no el català no està institucionalitzat (exceptuem Andorra), com el preservarem? Allà, a la universitat, la meitat de les classes les rebo en castellà. Personalment no tinc problema amb això. Sóc castellanoparlant i m’hi entenc perfectament, a més de que els professors tenen tot el dret a parlar com vulguin mentre els alumnes els entenguéssim. L’únic esforç que em suposa és fer la traducció simultània com prenc apunts.
El que no m’agrada d’aquest assumpte és que no veig en ells la menor intenció de fer un esforç. Pot ser creuen que el fet de ser professors universitaris els dóna immunitat. Es per això que vull citar un cas personal: el meu propi pare. Ell és madrileny, al cent per cent. Fa molts anys vam venir a viure a Catalunya sense saber res de català (jo havia nascut a Barcelona, però) i, el meu germà i jo de seguida, el vam acabar aprenent. Mon pare va trigar més a parlar-lo. Fa ja cinc o sis anys va començar a treballar de professor i li van exigir el nivell C de català. Se’l va treure. No n’estic totalment segur, però imagino que a les seves classes no parla en català, però sé que de cada quatre paraules una o dues les diu en català. Fins i tot ho fa a casa. Tal ha estat el seu esforç que d’alguna manera o altra a interioritzat el català. “Venga, pon la taula” és un exemple del seu “catanyol”.
Doncs hi ha professors, i no professors també, que porten vivint a Catalunya molts més anys que el meu pare i ni tres. El més greu, però, és que estem parlant d’educació. Ja està clar que a la carrera de periodisme no ens han d’ensenyar català (no és del tot cert, ja que tenim una assignatura de català estàndard oral). És només pel simple fet que per ser a Catalunya hauríem de rebre les classes en la nostra llengua, o al menys que s’esforcin perquè així sigui. I la gota que va fer vessar el got va estar l’examen de l’assignatura escriptura en premsa, el qual estava redactat en castellà. No val l’excusa que hi ha gent de la resta d’Espanya estudiant a l’Autònoma. Després de tres mesos llegint i escoltant el català poden entendre perfectament dues pàgines d’un examen.
Això no és tot, no he dit res encara de la sentència del TSJ. Ara ho faré. Només volia dir tot això que ja feia més d’una setmana que em passava pel cap.
Els dos ex futbolistes del Barça van participar en l’acte de cloenda
Els premiats en aquesta I Lliga de Comunicació
Daniel Sainz de Aja, Bellaterra. Ahir la Lliga de la Facultat de Comunicació va viure el seu primer homenatge amb un acte de cloenda excepcional que va comptar amb la presència dels ex jugadors del Barça Àngel “Pichi” Alonso i Víctor Muñoz. La Lliga d’aquesta facultat ha estat una experiència pionera en la Universitat Autònoma i ahir es va ficar punt i seguit, ja que està previst que es continuï celebrant durant molts anys.
Els ex futbolistes van valorar molt positivament aquesta experiència i van comentar l’estreteta relació entre els valors de l’esport i la comunicació. Víctor Muñoz, per la seva banda, va referir-se al seu recent fitxatge per l’equip rus Terek Grozny preguntant-se com s’ho faria per comunicar-se amb els seus futurs jugadors. El presentador de la gal·la va ficar la nota d’humor quan va canat la cançó que el programa Crackòvia li dedica a “Pichi” i al seu famós hat-trick de Göteborg.
Tot i que el principal atractiu d’aquest acte va ser la presència dels ex jugadors del Barça, els equips participants en aquest projecte pioner van rebre un gran homenatge. L’Atlético Che Guevarava rebre la copa que els acredita com a Campions de Lliga, el Recre de Juerga va ser premiat amb un diploma al millor bloc i las Champiñones (un equip integrat únicament per dones) va rebre el premi a la esportivitat. Altres premiats foren Joshua Sánchez com a pichichi de la lliga i l’Aston Birracom a millor afició.
Víctor i Pichi
El degà de la Facultat de Comunicació, Josep Maria Català, va alabar la iniciativa del seu col·lega Santiago Tejedor: «Aquesta lliga ha estat un referent per altres facultats». També va prendre la paraula el professor d’història de la comunicació, José Maria Perceval, el qual va sorpendre amb una curiosa presentació sobre la història del futbol.
Títol: Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación
Autor: Xavier Mas de Xaxás
Edita: Ediciones Destino. Any 2005, Barcelona.
Pàgines: 342
Perquè els mitjans “seriosos” eviten parlar obertament sobre la monarquia? O perquè El País va publicar en primera plana el mateix dels atemptats de l’11 M que havia estat ETA? Perquè segueix El Mundo intentant demostrar que així fou? Perquè la guerra d’Iraq només es veu des de la trinxera nord americana? Què hi ha darrere d’un titular? Quina implicació ha tingut realment el periodista a l’hora d’elaborar la informació? Totes les noticies que es publiquen tenen la rellevància que els directius del mitjà li donen? En quin grau afecta les pressions econòmiques i polítiques al nostre dret a la informació? Se’ns està dient la veritat? O simplement no ens l’estan contant correctament o directament ens l’estan amagant?
Tots aquests interrogants mai els podria resoldre el típic consumidor d’informació. Però un periodista, algú que coneix l’estructura, sí ho podria fer. I això és el que ha fet Xavier Mas de Xaxàs. Amb aquest llibre, Xavier, periodista de La Vanguardia i a més professor de periodisme a la UAB, ens ha volgut mostrar amb nitidesa com les informacions s’adulteren, es camuflen, es censuren i finalment són venudes amb un bonic llacet. I el periodista, el pobre redactor mileurista, no hi pot res (o gairebé res). La noticia ja estava preparada abans d’arribar-li a les seves mans. Ell o ella només l’ha hagut de posar guapa per que a l’endemà sigui potable pels lectors o almenys que ho siguin les primeres línies, que seran les que la gent es llegirà.
Mas de Xaxás analitza les entranyes del periodisme des de tres perspectives. Mort, silenci i vida. “La mort és tot el negatiu – com diu al seu llibre -, les guerres, els crims, les crisis, els escàndols [...] explota la inclinació natural de l’home per la curiositat morbosa” mentre que el silenci “és tot el que no és pot dir. El que es calla perquè no és políticament correcte o no convé”. Encara que també hi ha vida, “on s’inclou tot el positiu, la cultura i l’espectacle, l’oci i les bones noticies”.
Amb Mentiras ens assabentem del què passa a les redaccions – un tema que queda molt ben exemplificat en el genial apèndix –, de com treballen els periodistes i, això ens interessa als estudiants, en què consisteix la castigada feina de becari. Mas de Xaxàs no es talla en fer referències al diari on treballa, La Vanguardia, quan li toca parlar de camuflar informació referent a CiU. Explica els mecanismes d’una campanya electoral i la batalla que lliuren els polítics en el terreny de la premsa. També resulta molt interessant descobrir els tabús que encara persisteixen en els mitjans espanyols i com l’anomenat “pensament únic” és una realitat en la nostra societat. O com Truman Capote va convertir un crim que a priori pareixia corrent en una obra literària.
Tot el que s’exposa en aquest llibre fa que el periodisme em resulti encara més atractiu i em convenç definitivament de que el periodisme és la millor feina del món. Pot ser sigui massa utòpic pensar en tenir un carrera on em pugui trobar cara a cara amb el poderosos i trobar-me amb la responsabilitat de defensar la llibertat d’expressió i el dret a la informació. Si més no, ja resulta excitant imaginar-s’ho.
Abans de llegir aquest llibre ja sabia que els mitjans ens mentien, o al menys ho intuïa. Per les raons que siguin, els periodistes ho fan. Encara que, com deia Sòcrates, estiguin justificats perquè volen fer el bé. Això em porta a pensar en la responsabilitat d’aquesta feina i sobretot quan Mas de Xaxàs diu que “els periodistes som els afortunats que tenim el privilegi de casar-nos amb la història”. Un altre cop sóc davant de la reflexió sobre l’ètica periodística i un altre cop he conclòs que quan m’hi trobe davant del dilema, ja prendré una decisió. Ara ja en tinc suficient en treure’m la carrera.
Un grup d’estudiants independentistes l’esperaven amb pancartes a l’exterior del cinema de la UAB on donava un míting
Albert Rivera (dreta) i Francesc de Carreras
(centre).
Dani Sainz de Aja Valls, Bellaterra. Aquest dilluns va venir a la Universitat Autònoma el cap de llista per CiutadansAlbert Rivera a donar una conferència sobre les seves propostes electorals en la petita sala d’actes del cinema de l’ETC (edifici d’estudiants). Mentrestant, un grup d’uns trenta estudiants independentistes l’esperaven fora cantant “fora feixistes de la universitat” i amb cartells que reclamaven l’ensenyament universitari totalment en català. Quan l’acte va acabar, Rivera va haver de sortir escoltat per una porta que duia directament al pàrquing sense haver de sortir per la porta principal. La multitud formada pels periodistes i pels membres del seu partit van impedir que els que eren fora el veiessin.
Durant la xerrada, a la que també va participar el catedràtic en Dret Constitucional de la UAB i militant de C's (és el 85 de la llista per Barcelona) Francsec de Carreras, el tema estrella fou la llengua. Rivera va defensar el bilingüisme i va dir que el català no s’havia d’impulsar “amb sancions”, referint-se a la llei del cinema i a les multes als comerços que retolen en castellà. També va proposar que als col·legis públics es parlin les dues llengües per igual: “un 40% en català, un 40% en castellà i un 20% en anglès”. Quan va acabar va respondre a totes les preguntes que els estudiants – de periodisme i ciències polítiques – li formulaven. Les qüestions tornaven a centrar-se en la llengua i també en el debat de l'identitat nacional, la qual Rivera va reslodre per posicionar-se com "espanyol, però també català".
El CCCB acull l’exposició World Press Photo que mostra les millors fotografies periodístiques del 2009
Un soldat nord-americà mutilat abraça a la seva mare
Dani Sainz de Aja Valls, Bellaterra. Un mutilat de guerra nord-americà, les runes d’un edifici a Gaza, una manifestació a Iran o un cotxe atropellant el públic assistent a la desfilada del Dia de la Reina a Holanda. Aquestes són quatre de les 170 fotografies que s’exposen al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 8 de desembre. Sota el nom el World Press Photo 2009 i organitzat per la fundació Photographic Social Vision, la galeria mostra els millors treballs fotoperiodístics del darrer any entre més de 100.000 instantànies presentades de gairebé 6.000 fotògrafs.
Entre tantes candidates, la guanyadora ha estat una de Pietro Masturzo, un freelance (periodista sense diari o agènxcia) que ha aconseguit superar als millors fotògrafs de Reuters o World Press. La seva imatge ens situa en els terrats de Teheran durant la onada de protestes contra Ahmadineyad. Masturzo va captar el moment en què tres dones pujaven en un d’aquests terrats i una d’elles pronunciava a viva veu i per a tots els veïns la seva disconformitat.
La fotografia guanyadora de la mostra. Font: www.cccb.org
Altres fotografies mostren la crua realitat de la guerra d’Afganistan, els atacs amb fòsfor blanc sobre la població palestina i altres escenaris clau de la geopolítica actual. Però no tot són conflictes i violència. La mostra ofereix 10 categories diferents de fotoreportatge: actualitat, personatges importants, natura, esports i vida quotidiana entre d’altres.
Els visitants també tenen a la seva disposició tres ordinadors Apple on poder visualitzar tot el contingut de la mostra. A més d’altres fotografies que no s’ha pogut exposar, es poden trobar vídeos amb els comentaris dels autors de les imatges.
Els visitants observen les fotos d'un atac amb fosfòr blanc
sobre el poble palestí
10. Sembla ser que estem despertant expectació, però, ens faran sortir? No! Perquè ens tenen por, ens volen silenciar. Però ja no ens silenciaran més a partir del diumenge que ve!
9. El pròxim 28 de Novembre els homes i les dones de Plataforma per Catalunya direm clar i català que tenim les mans netes, netes, netes!
8. El gandul de Carod-Rovira defensava un Islam a la catalana!
7.El 28 de Novembre arribarà la fi d’aquesta classe política podrida, parasitària i decadent que el millor que ha sapigut fer és enriquir-se, enriquir-se i enriquir-se!
6. El 28 de Novembre obrirem l’emissió dels telenotícies europeus i tothom anunciarà que Plataforma per Catalunya, el partit de les mans netes a entrat com una moto al Parlament de Catalunya!
5. Que ningú ho posi en dubte (l’èxit electoral de PxC)! Ni el senyor Mas, ni el senyor Montilla, ni el senyor Puigcercós, que són uns traïdors a la pàtria!
4. ¡Nodejaremos que nuestra europa cristiana sea invadida por el enemigo islamista!
3. Alícia Sánchez-Camacho es passa més hores als salons de bellesa que per preocupar-se pels problemes dels catalans! Senyora Sánchez Camacho, és vostè una poca vergonya i una impostora!
2. Montilla, ets un inútil i un incompetent! (referint-se a la seva poca carisma) Farà més bona cara el dia que es mori!
1. Plataforma per Catalunya ens hem convertit en la resistència contra l’ocupació a la que ha estat sotmesa Catalunya i, per tant, els diem des d’aquí a tota aquesta gent que són els invasors: que se’n vagin, que se’n vagin i que se’n vagin! No us volem a casa nostra!
Va assegurar que no deixaria que l’Europa cristiana fos ocupada per l’Islam i va titllar d’inútil a Montilla i de gandul a Carod
Anglada, pletóric, saluda als seus incondicionals.
Dani Sainz de Aja Valls, Bellaterra. Les enquestes no els donen cap escó, tot i així, Josep Anglada i el seu partit Plataforma per Catalunya aconsegueixen que se’n parli d’ells. Durant l’acte central de la seva campanya, Plataforma va deixar ben clar que el seu estil de fer política era ben diferent al que mostren els altres partits. Anglada, amb veu enèrgica i recordant als grans oradors de masses del darrer segle, va arremetre contra els polítics de totes les formacions i contra els immigrants, concretament els musulmans.
Josep Anglada va presentar el seu partit com “la resistènciacontra l’ocupació a la que ha estat sotmesa Catalunya”, la garantia de que la seva “Europa cristiana no serà ocupada per l’enemic islamista”. Anglada i els seus seguidors - molt participatius a l'hora d'insultar i aplaudir els comentaris més extremistes - no tenen cap dubte: “L’única solució possible és la repatriació”. Una altra solució que va proposar Anglada fou aprovar mesures més dràstiques i dures contra qualsevol tipus de delinqüència.
Encara no satisfet, va voler encendre més els ànims acusant a l’actual classe política “podrida, parasitària i decadent” de no haver fet més que robar als treballadors catalans i enriquir-se. Per sort, Plataforma per Catalunya té les mans netes, com Anglada va repetir fins l’extenuació.
Tampoc li va tremolar la mà a l’hora de titllar de “traïdors a la pàtria” a Mas, Montilla, Puigcercós i Sánchez - Camacho. També li va dedicar unes paraules al President Montilla, del que va dir que “és un inútil i un incompetent”. Fins i tot va voler fer broma de la poca carisma del President dient que “farà millor cara el dia que es mori”. El “gandul”, com va anomenar-lo el líder de PxC, de Carod-Rovira també va ser mencionat per haver defensat “un Islam a la catalana”. Alícia Sánchez-Camacho tampoc va fugir d’un Anglada cada cop més engrescat pel seu públic. La líder del PPC “és passa més temps als salons de bellesa que preocupant-se pels problemes dels catalans” i va acabar titllant-la “d’impostora i pocavergonya”.
D'esquerra a dreta: Dewinter, Anglada i Strache.
Xenofòbia a la catalana i a la europea
Mentre la sala de l’Hotel Catalonia esperava l’arribada dels membres de PxC la Cavalcada de les valquíries de Wagner, l’ària preferida pels bombarders nazis, sonava de fons ajudant a formar l’ambient idoni per a les consignes racistes i extremistes que allà mateix s’anaven a pronunciar.
Primer – Anglada fou l’últim en parlar – va pujar al faristol August Armengol, segon per Barcelona. El membre de PxC va assenyalar als immigrants com una de les causes principals de l’actual crisi. Segons ell el secret més ben guardat de la Generalitat és quant ens costa mantenir als immigrants. “Si no paguéssim la sanitat dels immigrants podríem pagar el dèficit de la Generalitat”, va dir Armengol.
L’acte va poder comptar amb la presència i veu de dos pesos pesats de la política d’extrema dreta europea, Filip Dewinter (Vlaams Belang de Flandes) i Heinz-Christian Strache (FPÖ d’Àustria). El cap del moviment nacionalista flamenc, Dewinter, va rebutjar la multiculturalitat perquè suposa, com va dir ell, multicriminalitat i multiproblemes. Si per ell fos, “faria tornar els immigrants al seu país a peu”. Per la seva banda, Strache va animar a preservar la identitat històrica d’Europa.
Anglada saluda de la manera que a ell tan li agrada.
El públic, entre ells un petit grup de cap rapats, es va entregar totalment al seu líder Anglada. Primer amb crits de “Josep Anglada, estàs de puta mara” i després xiulant i insultant als immigrants musulmans que apareixien en els vídeos que es van passar durant el míting. Aquest regidor de Vic i ex-militant de Fuerza Nueva i Frente Nacionaldomina millor que ningú el discurs populista i demagògic, per això quan el periodista Gonzo de el Intermedio (la Sexta) el ficava contra les cordes amb gran facilitat, no podia fer altra cosa que respondre amb males maneres. No obstant això, la gent a qui s'adreça només vol sentir que els immigrants són els culpables de la greu situació actual, les altres polítiques tant els ho importa. Anglada ho sap i sap com canalitzar aquest ressentiment. Es impossible predir fins on arribarà el fenomen Josep Anglada. Qui sap si el seu discurs es radicalitzarà encara més o si acabarà desapareixent després del 28 N. Per als qui l’hagin vist dirigint-se al públic no els costarà massa relacionar-lo, salvant les distàncies i el context, al Hitler dels grans discursos a Nuremberg.
El lloc ideal per fer esport a l’aire lliure o simplement veure passar la gent
Dani Sainz de Aja Valls, Bellaterra. L’esport a la Universitat Autònoma té nom propi: el SAF (Servei d’Activitat Física). Es troba vorejant els límits del campus per la part que frega l’autopista. Les instal·lacions del SAF són envejables: gimnàs, piscina, pistes de tennis, pàdel i esquaix, camp de futbol, pavelló poliesportiu, activitats dirigides... No obstant el ventall d’escenaris n’hi ha un que contrasta amb els demés. Es tracta del parc que hi ha a l’exterior de l’entrada del SAF. Un lloc que a falta d’oferir una estampa plena d’energia i dinamisme, ens regala un paratge natural per relaxar-se.
Res més arribar-hi, el bus intern deixa uns nois carregats amb bosses de gimnàstica que ràpidament entren al SAF. Dalt de la porta hi ha el pont que uneix per sobre la carretera la part on hi ha el gimnàs i la piscina amb la part del pavelló i el camp de futbol.
Asseguts en un dels bancs, la brisa i el sol de migdia ens invita a quedar-nos tot el que faci falta i més. Es nota que estem a l’aire lliure i rodejats de natura. Només cal girar el cap d’esquerra a dreta per veure, darrere de les instal·lacions esportives, el frondós bosc que s’alimenta d’un petit rierol. La panoràmica es completa amb la visió, al fons, del símbol de la UAB: les quatre torres que simbolitzen les quatre branques del saber.
El petit parc que centra la nostra atenció només té dues tauletes de picnic, dues taules de ping pong i uns bancs. Un grupet de nois aprofiten el mobiliari i mentre uns seuen als bancs, els altres juguen al ping pong trencant el silenci dels arbres amb les seves rialles i amb el repicar de la pilota contra la taula.
Al costat d’aquest parc es troben les tres pistes de tennis i les dues pistes de pàdel de les que disposa el SAF. És gairebé l’hora de dinar i només hi ha dos valents que encara juguen. No és un Nadal contra Federer però resulta igualment agradable veure’ls jugar. Un d’ells, el més prim, agafa la raqueta amb força traça i pareix que va guanyant ja que tota l’estona envia les pilotes on l’altre no hi pot arribar.
Vorejant les pistes hi ha un passeig que s’allarga gairebé fins a l’autopista. Els arbres que l’adornen ja han notat millor que ningú que és tardor i han canviat el color de les seves fulles al groc. La majoria s’han caigut de les branques i han tintat d’ocre el terra.
Aquesta imatge de tardor encara fa més gran la sensació de tranquil·litat que es percep en l’ambient i que fa que t’entrin ganes de gitar-te a la gespa i tancar els ulls per un moment i oblidar les preocupacions, els treballs i els exàmens.
Títol: Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el bueno periodismo.
Autor: Ryszard Kapuściński
Edita: Anagrama. Any 2002, Barcelona.
Pàgines: 124
Títol de la edició original: Il cinico non è adatto a questo mestiere. Conversazioni sul buon giornalismo.
Primera edició: Any 2000, Roma.
Ryszard Kapuściński (Pinsk, 1932 – Varsòvia, 2007) va ser un dels periodistes i dels intel·lectuals més importants del segle XX. Durant la major part de la seva carrera va ser corresponsal a Àfrica. Era la època de la desconolonització, de les guerres civils, dels dictadors titella i dels genocidis. També va estar present en l’intent de cop d’Estat contra Gorbachov l’any 1991 i en altres revolucions importants del segle XX. Aquest és un llibre on Kapuściński es fa valdre de la seva experiència i de l’autoritat que aquesta li dóna per comentar alguns temes importants en el periodisme.
El llibre es troba a mig camí entre el gènere de l’assaig i entre l’entrevista purament periodística ja que s’estructura en tres converses. La primera part és un congrés celebrat a Itàlia l’any 1999 on va participar Kapuściński i que estava moderat per Maria Nadotti. El segon text és una entrevista realitza pel periodista italià Andrea Semplici i l’última part és una trobada entre el reporter polonès i l’escriptor britànic John Berger novament moderada per Nadotti.
A Los cínicos no sirven para este oficio es parla de l’ètica i la independència ideològica en el periodisme i sobre la manera en que els reporters s’han d’adaptar als canvis. La història canvia i el periodista l’ha de contar quan encara és actualitat, ha d’estar sempre “actualitzant-se”. Kapuściński també comenta la seva experiència en el continent negre i la història dels fets i dels líders que van canviar els nous països post-colonials.
No menys important és el tema de com es perceben els nostres missatges. El periodista és l’encarregat de transmetre la realitat i segons el què conti podrem fer-nos una idea del món o una altra. «Els mitjans de comunicació creen el seu propi món i aquest món seu es converteix en més important que el real», diu el reporter polonès.
No obstant que tot el què es parla en el llibre és molt interessant, els estudiants de periodisme hauríem de reflexionar més profundament sobre l’ètica en el periodisme i sobre l’actitud que hem de tenir vers la realitat. El punt de vista de Kapuściński és que el bon periodisme és el que es fa des de la empatia. Per davant de tot, com ell diu, cal ser bones persones per entendre els demés i comprendre i compartit amb tot el món el seu patiment, les seves preocupacions, els seus interessos.
Els periodistes no han de interpretar res, només transmetre-ho de la manera que ho hem rebut. Per això els periodistes no poden ser uns cínics. Els periodistes «existim solament com individus que existeixen pels demès, que comparteixen amb ells els seus problemes i intenten resoldre’ls, o al menys descriure’ls»
La visita va destacar per la consagració a Basílica de la Sagrada Família i per les nombroses protestes que es recollien al carrer
El Papamòbil passant a tota velocitat per la Via Laietana.
Dani Sainz de Aja Valls, Bellaterra. Travessant els carrers de Barcelona a tota velocitat. Així és com centenars de persones – curiosos, catòlics, barcelonins i molta gent vinguda de fora – recordaran haver vist al Papa Benet XVI aquest diumenge. L’objectiu del Papamòbil era clar: arribar de seguida a la Sagrada Família i començar la cerimònia més important en la història del temple de Gaudí, la cerimònia en què passaria a ser Basílica de la Sagrada Família. I de tornada el mateix, una altra carrera per arribar al esmorzar que es feia a la seu de l’arquebisbat de Barcelona.
A primera hora del matí molts fidels, la majoria venien en autobusos des d’altres ciutats espanyoles, es congregaven al llarg del recorregut que Ratzinger hauria de fer a bord del Papa Mòbil a les 9.00h. No obstant l’arribada de tanta gent de fora, l’afluència de públic al llarg del trajecte era força irregular. La majoria es van concentrar al llarg de Marina i a la Plaça de la Catedral, deixant altres trams gairebé buits i amb l’única presència dels milers de mossos que formaven un immens cordó al voltant de la calçada. Possiblement fou per aquesta raó que el Papamòbil accelerés més del previst i en lloc d’anar a 10 km/h, velocitat ideal perquè els fidels poguessin saludar i veure al Papa, el vehicle blindat ho fes a 40 km/h.
La Sagrada Família ja és basílica
L’obra insígnia d’Antoni Gaudí va completar-se, al menys en valor espiritual, al ser rebatejat com a basílica per Benet XVI. El Papa va ser rebut pel rei Joan Carles, pel President Montilla i altres polítics catalans de primera plana. El temple, ara basílica, va omplir-se de gom a gom. Entre els milers d’assistents hi havia tota la cúria eclesiàstica catalana, les autoritats del país i representants d’altres organitzacions religioses i civils.
El moments més importants de la cerimònia, que va allargar-se durant més de dues hores, van arribar quan el Papa Ratzinger va beneir la Sagrada Família amb aigua i quan l’arquebisbe de Barcelona, Josep Martínez Sistach, va llegir la butlla del Vaticà que feia oficial el nou estatus de basílica del temple.
Gent a favor i en contra a parts iguals
Al llarg del recorregut que havia de travessar el Papamòbil es podien veure banderes del Vaticà i pancartes en contra de l’Esglèsia a parts iguals. La majoria de les missatges en contra de la visita papal feien referència als cassos de pederàstia i en contra al finançament públic d’aquesta visita. La campanya “Jo no t’espero” també va tenir molt d’èxit i era freqüent trobar balcons amb aquesta pancarta o gent pel carrer que la duia. La protesta més destacada, però, va ser la besada multitudinària de gais i lesbianes al pas del Papamòbil per la Plaça de la Catedral.
Pancartes de protesta en un edifici del Carrer Marina
Tot i les protestes, Benet XVI va estar arropat per milers de fidels catalans i per d’altres vinguts des de la resta d’Espanya. Com si d’una excursió del col·legi es tractés, els catòlics vinguts de fora, majoritàriament de Madrid i Saragossa, arribaven en autocars contractats especialment per l’ocasió i en grups. Molts d’ells eren joves que van dinamitzar la llarga espera del Papamòbil amb tot tipus de càntics. Els meus freqüents van ser “ésta es la joventud del Papa” o “sí, sí, sí, el Papa ya está aquí”.
El professor de comunciació de la UOC dona una conferència als alumnes de periodisme de l'Autònma sobre com transmetre efectivament els nostres missatges
Daniel Sainz de Aja Valls, Bellaterra. Els alumnes de primer de periodisme de la UAB van gaudir ahir de les paraules de Lluís Pastor, escriptor i degà de la facultat de ciències de la comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La conferència duia per títol “Escriptura sexy: claus conscients i inconscients per persuadir”. El professor va presentar tot un seguit d’estratègies i experiments que demostraven la importància del nostre subconscient a l’hora de consumir missatges.
Deia el professor de la UOC que “l’estil és el nostre públic” i que “els nostres missatges no poden ser llançats sense saber a on i a qui arriben”. Per aquesta raó és important controlar el què diem i com ho diem per tal d’aconseguir els nostre objectiu. Una d’aquestes tècniques és ordenar bé les idees: “Bones idees, ben organitzades”.
L’altre tècnica clau es saber controlar l’inconscient. En dues dècimes de segon el cervell reacciona davant de cada imatge. Així, per mitjà dels estereotips, l’empatia, la distribució de la imatge o el color podem transmetre allò que volem. Pastor va posar per exemple el tractament mediàtic de la crisi econòmica que en molts mitjans van utilitzar metàfores com “Tempesta a les borses” perquè els desastres naturals no tenen culpables.
Sota el lema How doPublic Media Service compete? l'assembleaEBU Training 2010reunida a la Facultat de Comunicació de la UAB va centrar-se en la formació de com a garantia d'uns bons continguts televisius a més d'exposar els reptes que han de superar els mitjans de comunicació públics en un mercat cada cop més competitiu i diversificat.
Els representants d'algunes televisions públiques i grups de radiodifusió europeus es van reunir a l'assamblea organitzada per l'EBU Training (European Broadcasting Union) - UER Formació (Unión Europea de Radiodifusió) en català-, el Gabinet de Comunicació i Educació de la UAB i l'Instituto RTVE durant els dies 20 i 21 d'octubre. Al llarg d'aquestes dues jornades es van celebrar debats, tallers i conferències on es van tractar diversos temes claus en el futur de les televisions. L'assemblea va ser seguida per gairebé 30 alumnes de periodisme que van haver de parar més atenció que una classe normal ja que els actes es feien en anglès i francès.
Durant la presentació de l'assemblea, el degà de la Facultat de Comunicació, Josep Maria Català, va dir que l'ètica havia de substituir a l'objectivitat i que havíem d'apostar per una comunicació ecològica. Dos dels temes clau de l'Assemblea es van tractar el dijous. Un d'ells era sobre les xarxes socials i la manera en què els espectadors interactuen amb els mitjans audiovisuals. Alex Gubbay (BBC) va dir que les xarxes socials estan canviant la manera en què ens relacionem amb la audiència i va donar a conèixer els mecanismes que usa la televisió britànica per promoure la participació dels espectadors. L'altre tema important del dia va ser el fet de l'arribada de noves tecnologies com el 3D i l'alta definició. Pere Vila de RTVE va celebrar que Espanya tingués televisió totalment digitalitzada i va assenyalar que encara era massa prompte per emetre programes en 3D.
Rune Haug (dreta), de la televisió noruega, i Donald-Ian
Brown (esquerra), de la BBC Scotland i moderador dels debats,
durant la xarrada sobre els esports en els mitjans públics.
El divendres, segon i últim dia d'aquesta reunió, va ser debatut el tema de la formació de professionals i de l'orientació que han de rebre dins de les possibilitats que presenten les noves tecnologies. El professor Pérez Tornero va apostar per una col·laboració més estreta entre els mitjans de comunicació i les universitats, mentre que Miguel Angel Martin, coordinador delInstituto RTVE, va dir que la millor manera de formar era per mitjà de la pràctica i va posar de relleu el paper que va jugar la formació durant la transició a les tecnologies digitals.
A més, i com a prova de la importància que tindrá la participació en directe del públic en televisió, l'assemblea es podia seguir en directe a travésd'aquesta pàginai podia ser comentada al mateix temps. Julien Schiess, expert ensocial mediade l'UER, va ser el responsable de retransmetre el que anava succeint i de contestar les preguntes que la gent feia al web.
Tot estudiant de periodisme hauria de tenir un referent en el que mirar-se, al que intentar igualar o si més no, aproximar-se. Molts tindran a Joaquim Puyal, altres a Josep Cuní, a Matías Prats, a Àngels Barceló o a Mercedes Milà quan encara no presentava Gran Hermano. Jo espero no haver apuntat massa alt, perquè el meu referent és Arturo Pérez-Reverte.
La meva relació admirador-admirat amb Pérez-Reverte va començar ja fa una pila d’anys quan em van regalar la col·lecció de llibres del Capitan Alatriste. Mai havia gaudit tant llegint una novel·la. El meu pròxim pas va ser descobrir que a la prestatgeria de casa teníem més llibres d’ell. Un dels quals era força prim, cosa que animava a ser llegit per un noi de 15 anys amb més temps dedicat als videojocs, als amics i als estudis que a la lectura. Aquest llibre era Territorio Comanche.
No el vaig acabar de llegir. La raó principal foren els exàmens i l’acumulació de llibres de lectura per final de trimestre. Tot i així va deixar plantada una llavor. Durant el batxillerat vaig anar regant aquesta llavor amb el gust per escriure, amb una conscienciació cada cop major pels problemes del meu entorn i, per últim, amb el Treball de Recerca el qual em va permetre familiaritzar-me amb les tècniques d’investigació. De la llavor va sorgir una planta a la que podem anomenar “vocació de periodista”.
Ara em torno a llegir aquest llibre (en la seva totalitat) i reforço per una banda, la meva admiració a Pérez-Reverte – a més començo a admirar a José Luís Márquez – i per l’altra banda, confirmo que jo de gran vull ser periodista.
Pérez-Reverte i Márquez graben un reportatge per TVE.
Però no d’aquests periodistes que surten per televisió, tan arreglats i ben vestits, tancats en platós, seguint un guió i fent el ridícul per tots els zàpings si es queden en blanc o si els companys de realització no poden passar unes imatges. Tampoc vull ser, ni de bon tros, aquells tertulians que pareix que ho saben tot i que tant els ho agrada entrar en el joc de la guerra entre cadenes i interessos empresarials i polítics, criticant que els de la cadena tal han dit això, o emetent sempre el mateix i ranci discurs com si els polítics els tinguessin a sou.
Jo vull ser un periodista com els de la “tribu” de vells reporters de la que parla Pérez-Reverte. Com aquells que comencen pensant en que existeixen els bons i els dolents i creuen en principis morals, però que després de tres anys ja no creuen en res i simplement es dediquen a fer el seu treball de la millor manera que es pot fer i si les bombes i els ajustats pressupostos de les cadenes els ho permeten. Aquests periodistes són els de debò – no vull dir que els altres no ho siguin – perquè mostren al món dels rics les més grans atrocitats i, tot i que molts cops només provoquin un simple “com està el món!” dit per un pare assegut al sofà de casa, aconsegueixen remoure la consciència dels que vivim tranquils i segurs. I de passada intenten, amb poc èxit, que els qui tenen el poder deixen de mirar-se el melic.
No sé si tindria les mateixes agalles i sang freda que Márquez o el mateix coratge que Pérez-Reverte i tants altres corresponsals de guerra. Pot ser no seria capaç d’enfrontar-me a la crua realitat de la guerra. Als morts apilats en les cunetes o als nens amb membres amputats per haver xafat una mina. De totes maneres el missatge és clar: el periodista ha d’estar on està la noticia i viure-la, això sí, des de fóra. Amb la màxima objectivitat i treballant dur per aconseguir una bona informació o jugar-se-la per gravar una bona imatge.
Al cap i a la fi, els periodistes no han d’acabar amb les guerres del món. Simplement han de fer el seu treball. Que no és una altra cosa que situar al públic dins del conflicte. I els que són realment bons, els que estan fets d’una altra pasta i els que els estudiants de periodisme hauríem de tenir com a referents són els que es travessen un carrer ple de franctiradors i entre la destrucció provocada pels morters per poder arribar fins el cotxe i anar a transmetre les imatges. I ho fan perquè estimen la professió i perquè si no ho fessin es sentirien inútils.
Per això els deu bullir la sang quan senten parlar als que Pérez-Reverte titlla dedomingueros. Els que venen a la zona en conflicte es fan tres fotos a cinquanta quilòmetres dels trets i se’n tornen a Espanya a escriure llibres i a donar conferències sobre la guerra en qüestió. Aquesta gent que eclipsa l’enorme faena dels reporters de guerra no són, per desgràcia, exclusius en aquest àmbit del periodisme. Convertir-nos en gent d’aquest tipus és el risc que correm els estudiants perquè Internet ens permet documentar-nos de temes molt complexos des de casa nostra (aprofitant-nos de la faena d’altres) enlloc d’anar a l’epicentre de la notícia.
I això en el periodisme de guerra deu ser la diferència entre viure i morir. Quedar-se fora ben segurs i confiar en la informació d’altres fonts o bé endinsar-se per on sonen els trets amb molts números de que algú dispari la bala que no sents passar que, com diu Pérez-Reverte, és la que et mata però amb possibilitats d’aconseguir fer un gran treball. Tot i que molt sovint els reporters que fan grans treballs són també grans desconeguts.
Malgrat les injustícies i les misèries de la professió, els reporters de guerra (els vells membres de la “tribu”) representen amb lletres majúscules la paraula periodista. I per això tinc de referent a persones com Arturo Pérez-Reverte, Jon Sistiaga o José Luís Márquez. Perquè saben que per contar una bona notícia s’ha d’estar en “territori comanxe”.
Márquez i Arturo Pérez-Reverte durant el conflicte dels Balcans.
Quina millor oportunitat per estrenar un blog de periodisme que fer-ho donant cobertura la vaga general? Doncs sí, el 29 S ha estat la millor excusa per crear aquest blog. Un blog que, a part de ser una eina necessària per treure endavant la carrera, servirà per iniciar-me en el que de moment és la meva vocació però vull que acabi sent la meva professió, el periodisme. A continuació podreu veure com va ser el meu seguiment de la vaga general:
LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA ES SUMA A LA VAGA GENERAL
La gran majoria dels estudiants, professors i membres del PAS no han acudit durant la jornada d’avui a les aules o als seus llocs de treball com a mostra de suport a la vaga general. El campus de Bellaterra ha quedat pràcticament desert, fins i tot a hora punta.
Un piquet informatiu en una de les rotondes d'accés a la UAB.
L’èxit de la vaga a la UAB es deu principalment a la dificultat que avui s’ha presentat per poder-hi accedir, tant per transport públic com privat. Cal dir,però, que els piquets organitzats pels diferents sindicats que representen a professors, estudiants i PAS han tingut un comportament exemplar ja que han garantit en tot moment el dret a acudir a treballar.
No obstant, l’arribada a la UAB per mitjà dels FGC ha estat més dificultós ja que els vaguistes han impedit la sortida de l’estació per mitjà d’una barrera on a més hi havia penjada una pancarta on es llegia «UAB en vaga». Tot i així, no s’ha produït cap incident ja que gairebé ningú a fet ús dels ferrocarrils.
"La UAB en vaga" resa la pancarta.
ELS PIQUETS HAN OBLIGAT A MOLTS COMERÇOS A SEGUIR LA VAGA GENERAL
Aquest matí molts comerços del centre de Barcelona han tancat les portes sota la pressió dels piquets. En el Corte Inglés de Plaça Catalunya els sindicalistes s’han plantat davant l’entrada i han provocat l’actuació dels Mossos d’Esquadra. Cap al migdia grups d’anticapitalistes han trencat els aparadors d’algunes botigues.
Unitats Mòbils dels Mossos a l'Avinguda del Portal de l'Àngel
A primera hora del matí els comerciants de Barcelona que no han volgut seguir la vaga general s’han trobat amb el dilema d’obrir el seu establiment tot i la possibilitat de què els piquets més violents hi puguessin causar desperfectes o bé cedir a la seva pressió i tancar. La gran majoria de tendes del centre de la ciutat han optat, en un primer moment, per obrir i seguir la jornada amb normalitat. No obstant, altres comerços ho han fet amb la porta mig tancada, preparats per abaixar-la totalment quan un piquet s’hi apropés.
Al llarg del Portal de l’Àngel i endinsant-se un poc més en els carrerons del Barri Gòtic s’han pogut veure els diferents casos abans esmentats. Des de les grans botigues de roba de marca que han romàs obertes i amb gran activitat al seu interior, fins a les petites tendes dels voltants de la Catedral els amos de les quals s’han quedat a les portes del seu establiment pendents de l’arribada dels piquets. Aquests últims comentaven entre ells “que la cosa estava molt malament com per fer vaga” i que quan passin els piquets tancarien els seus establiments fins que marxessin.
Els vaguistes bloquejen l'entrada al Corte Inglés.
Mentrestant un piquet de CCOO i UGT bloquejava la porta del Corte Inglés de Plaça Catalunya que dóna a la Ronda de Sant Pere en el moment en què s’obrin les portes, les 10h. Els sindicalistes, algunes de les quals s’han disfressat de dol, han reclamat que els treballadors dels grans magatzems estaven sent pressionats pels seus caps per tal de que no fecin vaga. La situació ha adquirit un to més tens amb l’arribada dels Mossos d’Esquadra . Els agents s’han situat darrere dels manifestants i han intentat allunyar-los formant un sòlid mur i avançant amb força. Tot i així, la quantitat de gent era tal – incloent periodistes i curiosos – que no s’ha pogut dispersar a la múltitud totalment.
Alguns ciutadans que volien entrar a fer les seves compres han pogut fer-ho passant entre el mur de policies amb el consentiment d’aquests. Fins i tot un sindicalista s’ha pogut col·lar dins el local. Cap al migdia, tot i la presència dels Mossos, l’afluència de gent ha anat en augment sense arribar, ni molt menys, a la normalitat d’un dimecres qualsevol.
Els Mossos d'Esquadra formen un cordó per darrere dels manifsetants.
ELS VOLTANTS DE PLAÇA CATALUNYA I EL PASSEIG DE GRÀCIA ES CONVERTEIXEN EN UN CAMP DE BATALLA
Des de les 12h del matí fins ben avançada la nit, la ciutat comtal s’ha vist submergida en una batalla entre els Mossos d’Esquadra i alguns grups d’anticapitalistes al més pur estil de la guerra de guerrilles. La jornada deixa un paisatge desolador amb molts contenidors incendiats i altres tipus de mobiliari urbà trencat. El nombre de detinguts puja a més de 30.
El cotxe de la Guàrdia Urbana cremat a Plaça Universitat
Tot ha començat al migdia amb la convocatòria d’un piquet unitari – format per piquets vinguts d’altres barris – a Plaça Catalunya que l’ha col·lapsat completament. Els problemes han començat quan la massa de manifestants ha volgut baixar per la Rambla i un cordó format pels Mossos els ho ha impedit. Tot seguit els vaguistes han començat a dispersar-se pel Carrer Pelai fins arribar a Plaça Universitat. Mentrestant seguien arribant manifestants a Plaça Catalunya i la policia havia de dispersar la gent que volia passar per les Rambles a cop de porra.
Però els enfrontaments més violents s’han produït a Plaça Universitat, Carrer Pelai i Ronda de Sant Antoni cap a les dues de la tarda. Mentre les càrregues policials es succeïen, alguns anticapitalistes exaltats han trencat aparadors i mobiliari urbà, han format barricades amb balles i contenidors i fins i tot han cremat un cotxe de la Guàrdia Urbana.
Un jove anticapilista mou un contenidor per fer una barricada.
Al cap de poc temps els manifestants es tornaven a aplegar a Plaça Catalunya i els violents formaven barricades al voltant del banc okupat preveient l’actuació dels Mossos. Vora les 15h. els policies arribaven i la plaça i irrompien amb violència a l’antiga seu del Banesto desallotjant a tothom qui s’hi trobava a dins.
Durant la detenció i desallotjament dels okupes de l’antic banc Banesto, altres manifestants, curiosos i periodistes s’han apropat al lloc. Mentre la gent seguia arribant, els manifestants s’han assegut pacíficament davant el cordó format pels Mossos i s’han posat a gritar «¡manos arriba estáis rodeados!». Tot seguit els agents han demanat que la gent, que no demostraven intencions violentes, es dispersés sota l’amenaça d’una actuació policial. Finalment els Mossos han forçat a la gent a enfilar pel Passeig de Gràcia fins arribar a Gran Via.
Ha estat allà, al Passeig de Gràcia, on la situació s’ha descontrolat més. Els Mossos han provocat que la gentada – manidestants, violents anticapitalistes, periodistes i curiosos – arribés fins a la cruïlla amb la Gran Via i això ha donat peu a un gran caos circulatori que ha dificultat, encara més, el treball dels policies. Pel camí els violents han trencat mobiliari urbà, han cremat papereres i han destrossat les terrasses dels bars del Passeig de Gràcia.
Les actuacions dels Mossos han estat constants. Les unitats mòbils es movien d’una punta a l’altra del tram del Passeig on s’han produït els fets i cada poc temps paraven els vehícles per disperssar els manifestants violents o per detindre’ls. Altres unitats a peu dels Mossos d’Esquadra han disparat pilotes de goma contra els anticapitalistes i també ho han fet disparant a l’aire davant dels curiosos que s’aplegaven contra les parets dels edificis.
Els manifestants es concentraven davant el cordó que rodejava l'edifici okupat.
Mentrestant a l’altre extrem del Passeig de Gràcia començava la manifestació convocada per CCOO i UGT a les 18h. A mesura que anava avançant la manifestació, la situació s’anava normalitzant. Tot i així han hagut alguns actes bandàlics aïllats per les immediacions del Passeig. Com un contenidor que ha estat cremat al Carrer Casp i els Mossos han hagut de tallar el trànsit.
Els enfrontaments amb els policies no han cessat al llarg de la ciutat fins ben entrada la nit i s’han localitzat sobretot pels voltants de la Plaça de la Catedral. Els actes vandàlics han eclipsat la resta dels fets que s’han produït durant la jornada de la vaga general a la ciutat comtal i reforcen una imatge molt negativa de Barcelona per culpa dels mateixos grups d’exaltats. Gent aliena a qualsevol sindicat que aprofiten els grans moments de manifestacions populars per “cremar” la ciutat.
